Joan R. Marina Amat Nacionalista andorrà. Filòleg

Ha passat un any i quatre mesos del procés iniciat per dos antigues companyes de feina, el qual va culminar amb l’obertura d’un expedient amb què Govern m’obligà a apartar-me fulminantment de les meves tasques professionals ordinàries. 

Moment profundament colpidor per a mi, entenc que per al gran públic fos només un toll en el fangar informatiu i mediàtic amb què diàriament es tracten persones i situacions per abandonar-les posteriorment a la seva sort rutinària. 

Però justament, i malgrat això, per tal que no es pugui dir que he desaparegut del tot, aporto aquestes reflexions.

I

Des d’aleshores he procurat reinventar-me, refer-me, cada dia, sabedor de tenir la majoria dels companys de feina a favor i també el suport d’institucions txeques i catalanes que han col·laborat amb mi i la meva gent per situar Andorra en el marc mental dels territoris que treballen per promoure la llengua comuna i evitar que desaparegui en els propers setanta anys i, altrament, sabedor també de la indiferència que el meu cas ha provocat en persones que em pensava que significaven alguna cosa per a mi o, si més no, jo per a elles.  
Dir que això, que t’obrin en canal públicament, no t’afecta és mentir-te i mentir tothom. Per això ara sé que vaig estar d’enhorabona, un cop acabada la carrera, de formar-me com a assessor lingüístic, palanca que em va permetre disposar d’un horitzó laboral immediat i d’un escalf personal molt necessari gràcies a la bona gent i la bona tasca del Servei de Política Lingüística, i que continuo ara a recer de la generositat dels companys d’Ensenyament Superior i de Recerca.

Fa setze mesos, doncs, que vaig quedar col·lapsat per com ningú de la feina va convocar-me a cap reunió prèvia per confrontar les acusacions, si tan greus eren, i si jo –després de 30 anys de feina generosa i proactiva per al país i per al Govern– resultava nefast per coordinar l’Àrea de Llengua Catalana i impulsar nous projectes, encara amb més motiu –diria– calia poder parlar.

Avui sento més pena que ràbia per com podien haver anat les coses i per com determinades persones, sense donar la cara, ho van motivar. 

Penso sincerament que hi va haver precipitació i acarnissament per tal com jo, unes setmanes abans de viure aquesta experiència, havia renunciat a continuar en la política activa. Per coherència personal, ho vaig fer. Deslliurat, doncs, d’aquella suposada xarxa de protecció, només calia trobar el moment i algun motiu forçat per assaltar-me. I els van trobar.

Em fa angúnia, fàstic fins i tot, reconèixer el poc que ha servit haver-me deixat inflar els morros per defensar les dos antigues companyes de feina que finalment em denunciaren; els anys de lluita –massa sovint en solitari– en contra d’una despreocupació latent de l’Administració –així, en general i a grans trets– per la supervivència de la nostra llengua i la visió cultural que s’expressa a través d’ella; tants riscos afrontats mentre cercava noves fórmules i nous escenaris perquè el català continués sent atractiu per als catalanoparlants i sobretot per als adults nouvinguts que, amb poc temps, descobriran que poden trobar feina i viure bé a Andorra sense necessitat de parlar-lo ni d’escriure’l. 

Treballis en el nivell educatiu que treballis, el català hauria de ser sempre una vivència, no només una assignatura. Però, ho és mil vegades més quan ets al servei de les persones adultes: promous la llengua, els acompanyes en el seu aprenentatge, els examines del seu nivell i ho fas havent d’explicar-los la societat que els envolta i implicar-los-hi constantment, agraint-los que vulguin ser alumnes de llengua catalana. Res no és regalat. Aprens a sortir a cercar-los i a mantenir-los gràcies a propostes pedagògiques engrescadores. Si la llengua no traspassa l’aula, desapareixerà. Si el nouvingut se la fa seva, no viurà tancat en una bombolla distorsionadora. És el que he vingut a anomenar filologia social: el treball de descoberta de la llengua, invertebrat en una societat que els nouvinguts aprenen a desentrellar, per poder-s’hi identificar i integrar-s’hi, si se senten realment acollits pels catalanoparlants.

El que amb tant d’esforç s’aconsegueix adquireix sentit i mèrit només si la ciutadania ho valora i en gaudeix. En serien alguns exemples els diversos camins per ensenyar català amb el mètode de l’autoaprenentatge al capdavant, l’accés a la llengua a través de jocs tradicionals en equip, de paraula i de taula, amb el ja desaparegut ‘Correllengua Nacional’ o la connexió internacional de llengua, paisatge i cultura mitjançant el ‘Campus Universitari de la Llengua Catalana’.     

Miro enrere i distingeixo dos muntanyes que m’empaiten: la dels anys i anys d’esforços compartits i la dels demèrits amb què ara se m’ha mutilat. Me les miro i, abans que em caiguin al damunt, repasso d’una volada l’energia abocada per tanta gent que m’ha acompanyat aquests anys i em pregunto com vam aguantar un ritme tan fort i amb tanta pressió. I tot apunta a únic secret: la vocació de servei públic. 

Per això –ni que en les circumstàncies actuals resulti un pèl fatxenda confessar-ho–, de jove, vaig resistir més de tres anys sense fer un sol dia de descans. Va ser així: destinat a promoure la Formació d’Adults, al Ministeri d’Educació, em tocà compaginar-ho amb les feines que la sempre enyorada Lídia Armengol Vila m’anava encomanant des de Presidència i que, un cop la vam perdre per sempre, m’encomanaren altres companys.
Va ser el meu primer pas per Presidència i no recordo que em donessin les gràcies, acabada aquella etapa. No vaig rebre un cèntim ni vaig tenir-hi càrrec. No hi fa res. Era època d’assumir riscos urgents i insalvables, de lleialtat al país i a les persones, de remar junts des dels petits detalls en la conquesta de la Constitució i en la defensa del govern Ribas, que prou fronts oberts tenia.  

De tot plegat queden els tresors de la coneixença d’un munt de bona gent, l’esperança que tot era possible, una coixesa a la cama dreta que sempre retorna quan em fatigo una mica; la memòria política completa Balanç de feina feta, que es va fer arribar a totes les llars del país, i la delicada col·lecció, escrita i editada amb molta cura, Andorra camí d’Europa; el nostre flamant passaport, que vaig deixar impol·lut a Roma, a l’Institut Poligràfic de l’Estat italià, o la consolidació de l’escut oficial en les seves versions en color i en blanc i negre i del lema «Govern d’Andorra». Poca broma. En aquells temps circulaven moltes variants de l’escut per les impremtes del país i els cotxes oficials duien escrit en unes estructures de plàstic: «Andorra-Govern». Reminiscència del desig de ser Govern i de no poder-lo anomenar així. No cal dir que ajudar a plasmar «Govern d’Andorra» arreu va ser per a mi com fer la revolució.

Per això –riguin, si els ve de gust–, aquells a qui tant avorreixo no podran desempallegar-se del tot de mi ni quan surten de viatge ni quan ara signen cartes oficials des dels despatxos del Consell o de Govern. 

Nacionalista andorrà. Filòleg