Canvi climàtic, població mundial i alimentació
Donat que la nova administració Biden ha decidit tornar a l’Acord de París sobre el canvi climàtic, desfent la marxa decidida per Trump, fa quatre anys, i nomenant John Kerry, com a encarregat d’aquest dossier, és segur que tornarà, aquesta tema, a ser actualitat els propers quatre anys. Europa no ha deixat el canvi climàtic com a punt important de la seva estratègia, però qui sembla que ho ha posat en primera línia de la seva actuació, és la Xina. Intenta, la Xina, quelcom que sembla incompatible, com és el creixement econòmic fort i sostingut, amb un respecte creixent pel medi ambient. Els dubtes, però, són grans, ja que la substitució de minerals fòssils, en les centrals de carbó o gasoil, no queda clar per què seran substituïdes.
L’energia eòlica, solar o marina no arriba a proveir el mateix nivell de potència necessària. Però sí la nuclear. Afavorir la descarbonització del parc automobilístic mitjançant vehicles elèctrics, teòricament sona molt be, però d’on sortirà tota l’electricitat necessària?
Recordar també que les bateries dels cotxes i motos elèctrics tenen una vida útil finita. On s’emmagatzemaran al final? Es podran reciclar? Finalment què es guanya canviant circulació actual amb motors de combustió, per circulació futura elèctrica, però amb milers de vehicles a carrers i carreteres?
El tema del canvi climàtic també va lligat amb el volum de població mundial elevat ara i creixent en el futur. Països amb més de cent milions d’habitant, i de renda baixa, n’hi ha uns vint. I amb taxes de natalitat creixent, són realment bombes de rellotgeria. És difícil frenar les migracions massives cap a espais on, es presumeix una vida millor, malgrat haver de treballar dur, en esglaons de sota del tot de la piràmide social.
Els drames del Mediterrani o de Centre Amèrica, són notícia freqüentment, però menys notícia són els fluxos migratoris importants d’Europa de l’Est cap a l’Oest. O de Sud-Amèrica cap a Europa. La visió idíl·lica de «l’ascensor social» és cada vegada menys certa. Però s’emigra perquè allà s’està molt pitjor. Allà només es pot sobreviure.
I aquí entrem al tercer punt d’avui: l’alimentació. Mentre als països del primer mon es continua cap a una reducció del volum d’ingesta, la millora de la qualitat, l’envelliment creixent de la població, el foment de l’agricultura i ramaderia de proximitat, als països de l’anomenat tercer mon, tenen necessitats creixents d’aliments elementals i bàsics, com ara el blat, patates, blat de moro, soja, etc. La resposta de la indústria és el volum, recórrer a modificacions genètiques, i a bestiar i escorxadors gestionats industrialment i de manera intensiva. No és el final de res.
Sorgiran solucions tècniques al problema agroalimentari, com la comercialització d’insectes, cucs o pastilles de colors, buscant, almenys minimitzar l’impacte climàtic; tanmateix, el volum poblacional i el seu control demogràfic te difícil solució. Només un cert control demogràfic amb un creixement econòmic sostingut i ajudes internacionals, podran ser incentiu suficient perquè la idea de marxar fora no sigui tant majoritària com ho és ara.