El perill més gran
E lperill més gran que afronta la humanitat ha estat sempre la humanitat. No han estat mai els arbres ni els cavalls ni les plantes, i per descomptat que tampoc les pedres ni els edificis que construeixen els homes. Per això l’home s’encarrega de fer creure a l’home que el perill sempre és algun element extern, cosa que equival a donar a entendre que l’home és una víctima angelical sobre la capa de la Terra.
Parlen dels virus com si fossin ens malvats i aliens que, incomprensiblement, venen a destruir-nos, malgrat que alguns els fabriqui l’home mateix, o parlen dels marcians terrorífics que ens vénen a atacar, i fins i tot, i aquest seria l’exemple més irrisori i cínic, de països enemics dels quals cal defensar-nos perquè, de nou, la gent d’aquests altres països es veu que no són persones, sinó uns ens perversos i abstractes que ens volen el mal, cosa inconcebible atesa la bondat celestial de la nostra tribu. El plantejament es basa sempre en la polarització simple del nosaltres versus ells. Nosaltres els àngels, ells el dimoni. Com criatures de llar d’infants, es tracta, sense excepció, d’assenyalar l’altre amb el dit. D’eludir tota responsabilitat de manera simple i immediata, i és per aquesta simplicitat que el funcionament té èxit. El plantejament de la immaduresa és entenedor, i té l’avantatge que alimenta alhora més immaduresa. No és estrany, doncs, que la majoria de persones d’entre vint i cent deu anys no arribin mai a l’edat adulta. Una meravella d’infantesa eterna, certament.
L’home del temps ens anuncia previsió de tempesta i ens ho fa saber de tal manera que la tempesta sembla intrínsecament un fet negatiu fins al punt de fer-nos creure que és un organisme viu i, com a tal, amb intencions malvades, i a més, concretament contra els homes. Mentre estem pendents dels fets aliens que venen a atacar-nos com a tribu humana, els vigilants de la tribu humana ens enverinen, esclavitzen, assassinen i, fins i tot provoquen amb les seves accions les tempestes. Els vigilants coneixen molt bé el comportament gregari i tribal humà, i l’exploten. Mentre l’home necessiti l’home per socialitzar-se hi haurà homes que destruiran l’home en nom del bé per a la tribu. Una destrucció que passa per fer creure a la víctima que l’enemic és sempre l’altre, un ens sense cara i ulls com un virus o un huracà, o com el propi home, però sempre un home allunyat que es compta amb xifres, sense vincles emocionals que ens hi connectin, perquè així no semblin homes. I quan cal destruir homes de la pròpia tribu tampoc hi ha cap dificultat. En aquest cas sempre es fa en nom del bé del conjunt tribal. Aquesta idea de col·lectiu s’utilitza com a xantatge per eliminar la dissidència, generar animadversió entre les víctimes sacrificades i la resta de ciutadans, i obtenir l’ulterior benefici que en treuen els vigilants tribals, que és del que al final es tracta.
No hi ha cap interès que defensin els vigilants de la tribu humana que sigui susceptible de ser rebutjat de manera efectiva pel ramat. Per inversemblant que sigui el pretext de l’acció pretesa, els vigilants aconseguiran el seu propòsit. El seu aparell propagandístic aconseguirà, i fàcilment, fer creure al poble que el blanc és negre i que el negre és blanc. La maniobra de distracció ho fa possible, i s’aconsegueix bàsicament amb l’ús repetitiu del llenguatge i les idees interessades, errònies per al bé col·lectiu, però simples i clares, que projecta. No ens cal recórrer a la propaganda del nazisme i les seves conegudes conseqüències. Només cal veure avui dia la Covid-19. «Este virus lo paramos unidos», diu el govern espanyol, en una mostra de manual dels elements que aquí analitzo. Per una banda, la idea de tribu unida com el súmmum de la bondat indiscutible, i per l’altra arribar a fer creure al ciutadà la demencial idea que el virus és un enemic que ha vingut aquí expressament per fer-nos el mal, amb consciència i perversitat. I per rematar-ho, donar a entendre, posant el temps de la frase en present «lo paramos», que no només s’està eradicant el virus amb eficiència, sinó que amb el plural del verb intenten humanitzar-se a ulls del poble per treure’s la responsabilitat de sobre, donant la idea que la responsabilitat és de tots per igual, no d’ells, de la gestió de les autoritats estatals en primer lloc. De passada, la sentència dona a entendre de manera sibil·lina, tàcita, que tot aquell que s’oposi a combatre el virus no pertany a la tribu i serà un pària, insolidari i digne de menyspreu. L’autoritarisme en nom de la democràcia. L’autoritarisme camuflat amb amables somriures comunitaris. I de passada, donar la sensació que ells, el govern, està amb el poble i treballa com el poble perquè és el poble, vet aquí la farsa paternalista que dediquen al ciutadà. Tot aquell que no sigui nosaltres, com nosaltres, és un element que ens vol el mal, pitjor i tot que el virus, el bitxo microscòpic que és el mal exterior i pervers a eliminar. I tot això inclòs en una sola frase. Uns mestres.
Pensar és el mal absolut. Obeir és el bé absolut. I ho anomenen democràcia. Les paraules no només han perdut el seu significat, sinó que ara signifiquen just el contrari del que signifiquen. El significat original de les paraules s’adultera perquè és molt més perillós que el virus que ens tenalla. Per al poder la culpa és sempre dels altres, menys quan aquests altres són el poble a manipular i han de fer-los creure que són també nosaltres. En aquest món vivim.