El vaivé del mar
Aquesta setmana he viscut un d’aquests moments d’èxtasi que, excloent el possible consum de drogues, es donen poques vegades a la vida d’una persona. Aquest passat 20 de gener ha sortit a la venda La guardia, de Nikos Kavadías, el primer llibre de Trotalibros Editorial. Com descriure la sensació de tenir el fruit de tants esforços i tantes esperances materialitzats en un llibre que pesa poc més de 500 grams? Com descriure la il·lusió de poder tocar, ensumar, llegir el teu somni fet realitat?
Per aquestes ocasions en les quals no em surten les paraules per a descriure un sentiment tan íntim i rodó sempre recorro a la poesia i, aquesta vegada, un poema de Joan Margarit defineix a la perfecció aquesta emoció que sento en donar a llum un projecte tan estimat com aquest: «Oh, com m’estimo aquest profund silenci, quan tot resta suspès però tranquil i sense desitjar cap desenllaç. Un cec ahuca els gossos de l’atzar i l’aiguaneix dels mots travessa ocult vilorda i sotabosc».
És aquest silenci que es dona quan els plans comencen a caminar, quan la bicicleta avança sense rodetes, quan encara res del projectat s’ha desviat ni un mil·límetre pels ineludibles imprevistos, quan tot està ordenat, verge des embits del capritxós atzar; l’instant que s’insta·la entre la pujada inicial i l’inici vertiginós i veloç, plegat de girs i loopings. Així arriba La guardia, l’única novel·la de Nikos Kavadías, a les llibreries. Més d’un col·llaborador m’ha dit que estic boig per voler estrenar l’editorial amb aquest llibre, però que potser no és una bogeria engegar un projecte editorial en plena pandèmia mundial de coronavirus? Que potser engegar un projecte cultural a seques no és ja per si mateix una absoluta bogeria? Si és així, es tracta d’una bogeria que val la pena.
Qui era l’autor de La guardia? Tot i de pares grecs, Nikos Kavadías neix a Manxúria l’any 1910 i passa una infantesa gairebé nòmada fins que la família Kavadías s’estableix a la ciutat grega de El Pireu. Quan sembla que el jove Nikos passa a adoptar una vida normal i es presenta als exàmens per accedir a la Facultat de Medicina, el seu pare emmalalteix i Nikos s’ha de fer càrrec de l’economia familiar. Amb dinou anys s’embarca i, a partir d’aquell moment, passa a sentir-se un estranger en terra ferma. Nikos Kavadías viu pràcticament tota la seva vida a la mar (a excepció dels anys de la Segona Guerra Mundial, que combat a Albània, l’ocupació nazi, que el reté un temps a Atenes, i els seus últims dies abans de morir). La seva única casa va ser els vaixells mercants i la seva única família els rudes mariners amb els quals es trobava, es perdia i es retrobava pel món i al llarg dels anys. Mariner empedreït, Kavadías treballava de radiotelegrafista, tot i que sempre va intentar incansablement arribar al grau de capità. La guerra li va impedir.
Kavadías sobretot va escriure poesia, erigint-se amb la seva obra tan minsa com prodigiosa, en un dels noms imprescindibles de la literatura grega moderna. En comptes de la tradicional àncora, els mariners grecs es tatuen els seus versos perquè ningú com ell els va saber comprendre. Quan en una ocasió algú li va preguntar si algun dia escriuria una autobiografia ell va dir que, si ho fes, el matarien. En comptes d’això, doncs, va escriure una novel·la, la seva única novel·la, La guardia, on va dipositar tota la seva experiència vital i tota la seva força poètica.
La guardia ens introdueix al Pytheas, un vaixell mercant que navega cap a les costes xineses. La seva tripulació són setze mariners que, durant les llargues nits de guàrdia, fan petar la xerrada. Parlen dels seus records, de ports, de prostitutes, d’altres mariners. Entre ells ens trobem al jove Diamandís, un noi que ha contret sífilis en una de les parades del viatge, o l’oficial Yerásimos, carregat de records com el radiotelegrafista, Nicolas, l’alter ego de l’autor. Tots tenen veu en aquesta novel·la, tots volen explicar els seus secrets més inconfessables al mar que brilla confident sota la llum de la lluna.
Es tracta d’una novel·la que t’endinsa en un món brutal, políticament incorrectíssim pels temps que corren; una història que, lluny de defensar els seus personatges, posa el dit a les seves llagues, a la llaga de tants anys de solitud, de nostàlgia, de melangia, de fugida del que més estimen perquè el que més estimen és el que més temen. «Yo, en tierra, me mareo», confessa un d’ells. Apàtrides que només coneixen dels continents les seves cantonades, homes desarrelats, permanentment exiliats en les immensitats dels oceans atemporals, ombres salades.
Després de l’odissea -mai més ben dit- de tornar a portar a les llibreries aquesta obra mestra ara respiro fort i gaudeixo de la calma del port mentre veig com el vaixell s’allunya i desapareix en l’horitzó. El poema de Joan Margarit s’acaba: «Oh, com m’estimo aquest profund silenci tan ordenat i clar, fet de maons de silenci tan ben aparellats. Ell ablaneix aquesta por de segles que m’espesseix la sang. Paüra d’ésser com un dau que a la taula d’un vaixell rodola sol amb el vaivé del mar.» Ara La guardia ja és vostre, vostre és el vaivé del mar.