Fèlix Zapatero President de la Federació de la Gent Gran

En tots els països occidentals, en tots, s’està procedint a revisar, primerament a nivell teòric, i posteriorment, en la realitat, el sistema públic de pensions, en un context més ampli, com és la cobertura financera de les persones que arriben a l’edat de jubilació. No és un tema fàcil. El model bismarkià, ja des del segle XIX, facilita una renda vitalícia als assalariats a partir d’unes certes condicions mínimes, però amb la finalitat d’arribar a l’edat de jubilació laboral amb un nivell d’ingressos compatible amb una vida digna. 

Però les condicions demogràfiques i socials han modificat de manera radical el marc conceptual del problema: baixa natalitat, millora espectacular de l’esperança de vida, sobre tot a Europa, productivitat creixent dels mitjans de producció, entrada més tardana en el mercat laboral, millora dels estàndards de salut, cobertures creixents de períodes remunerats per maternitat i/o paternitat. Són millores no criticables, sinó que al contrari, grans avenços socials. Junt amb això, cal afegir la reducció creixent de l’oferta de treball i l’automatització en processos industrials i administratius, amb el pes creixent de la informàtica i, en un futur de la intel·ligència artificial. Comencem per l’estat del benestar: la cobertura que dona aquest sistema, sobretot a Europa, obliga a tothom, oferent de treball i demandant de treball a seguir unes normes que, al final, han d’ajudar, primer a l’assalariat al final de la seva vida laboral, a l’economia, tant la macro com la micro, a mantenir una demanda agregada suficient per fer de tractor econòmic. Indirectament també, s’eviten així situacions socials de marginació i pobresa, per falta de rendes personals  i que, inevitablement hauria de cobrir l’estat, amb més impostos.

És curt l’espai d’aquesta plana per aprofundir en el tema de les pensions públiques i el seu enorme impacte que tenen en un país. Només voldria donar quatre idees molt generals: els  models de pensions han de ser dinàmics, amb correccions periòdiques en funció de determinades variables, que van canviant en el temps, com són els tipus d’interès, la inflació, el volum de població activa o el salari mitjà percebut. Tots els models en estudi, actualment, contemplen, sense excepció, les mateixes modificacions, ja que els canvis a fer passen per, només, un grapat de punts: augment de les cotitzacions, tant de les empreses com dels assalariats; allargament progressiu de l’edat de jubilació i  incentivació fiscal per afavorir l’estalvi privat, segurament amb un cert impacte sobre el consum. 

En definitiva, es tendeix a diversificar les fonts d’ingressos a disposar en el moment de la jubil·lació, amb la potenciació del model de les tres potes: pensió pública més plans de pensions de les empreses més plans de pensions privats. Aquests dos últims amb desgravació fiscal permanent per fomentar-los.
El dossier del model de les pensions públiques és un d’aquests grans temes de país, que s’han de tractar fora del debat partidista, com a una qüestió de política, amb majúscules.

Com a exemple un detall relatiu a Andorra: la partida de la CASS  l’any 2019 destinada al pagament de pensions contributives ascendeix a 96 milions d’euros, que seria, aproximadament el 25% del pressupost del govern d’Andorra del mateix any.