Natalia Mena

Hem començat l’any amb noves restriccions, nou cep de coronavirus i noves vacunes; en definitiva, més pors, més incertesa i més crisi. Encara no ens hem recuperat del sobresalt per l’atac al Capitoli dels Estats Units el dia de Reis que ara estem amb els estralls provocats per l’arribada de Filomena; tot plegat sembla que el 2020 només hagués estat un tràiler del que ens espera aquest 2021 i que la pel·lícula de debò comença ara, sense ànim de voler desmotivar a ningú. Ben al contrari, escric això amb la voluntat d’intentar provocar alguna reacció davant de tanta desorientació i caos, perquè el cert és que al final una té la sensació que ningú te ni idea de res, que s’estan matant mosques a canonades i que això és un «¡Sálvese quien pueda!».
El fet és que com no hi ha capacitat de control, que és el primer que s’hauria de reconèixer si tinguéssim líders sensats i una mica més humils, però com això és demanar massa, per intentar dissimular i fer veure que es té el domini de la situació s’han anat creant tota una sèrie de normes generades per la sicosi que s’ha creat des de les altes esferes del poder, passant per alguns mitjans de comunicació, xarxes socials, entesos en la matèria i tot un seguit d’estaments que han defensat aquesta esquizofrènia col·lectiva d’incoherències. Aquestes s’han acceptat com un credo, però estan molt lluny de ser justes; són realment un autèntic atac als drets fonamentals i a determinats sectors com els de la restauració i l’oci, que s’han vist absolutament desprotegits i culpabilitzats com a cap de turc per eximir de responsabilitats a qui veritablement les té, abocant-los a la ruïna i sense oferir-los cap mena de solució, més enllà de quatre ajudes mal contades i mal pagades, que no els serviran ni per sobreviure.
Al meu parer, el sistema vol que pensem que el que és legal és el correcte, però no hem d’oblidar que va haver-hi un temps en què l’esclavitud va ser legal, l’Holocaust va ser legal, i per tant, la legalitat no te res a veure amb el que és correcte o just, sinó amb el que convé al poder. Per tant, comencem a obrir el ulls, perquè la creença cega en l’autoritat és el major enemic de la veritat; aquestes paraules no són meves, són d’Albert Einstein. 
Al llarg de la història han existit lleis que emparades en el poder temporal dominant i sota el paraigua de moments conjunturals com el que estem vivint ara, han servit d’excusa per retallar llibertats i per sotmetre a la població a estrictes controls vers la seva vida. Sembla que la crisi sanitària hagi estat el pretext per deixar caure certs drets com aquell qui no vol la cosa; amb la condició de salvaguardar una certa dignitat política, que sembli que s’està fent quelcom, que no sigui el ridícul en més d’una ocasió, tot i que tant se val, perquè sota l’amenaça de la por es pot sortir a les 12 hores a una roda de premsa a donar un missatge i dues hores després dir el contrari i no passa absolutament res. Per tant, s’ha instal·lat el modus operandi de dir i desdir sense cap mena de pudor ni vergonya, mentre cada una de les decisions que es prenen afecten cada vegada més al nostre estil de vida d’una forma injusta i poc calibrada, pel que fa a les conseqüències futures.
Hem acceptat amb resignació totes aquelles imposicions que s’han anat implementant a favor de la nostra seguretat i benestar, al començament una mica desconcertats, però amb la moral alta, la confiança que els nostres dirigents sabien el que feien i l’esperança que finalment tot aniria bé. Ja han passat molts mesos i el sentiment generalitzat ha canviat, hi ha esgotament, impotència i una percepció d’absoluta improvisació, així que caldria recordar a científics i governants, que no som rates de laboratori, que no es pot anar fent prova i error, que darrera de cada regulació que ells es treuen de la màniga, asseguts en els seus despatxos on el paper tot ho aguanta, hi ha estructures empresarials, persones reals amb nom i cognoms que ens veiem perjudicats per les seves ocurrències.
Els demanaria una miqueta més de rigor i serietat. Potser no calen tantes normes ni tanta informació ni tantes compareixences per donar l’aparença que s’està treballant. Treballin pel que realment importa a la gent, que ja ha acceptat que durant un temps haurà de conviure amb el virus i el que vol es poder seguir endavant amb optimisme, sense tantes prohibicions i amb més coherència i sentit comú. Sembla complicat trobar l’equilibri entre el poder de l’Estat i la responsabilitat individual, però seria bo que deixessin d’infantilitzar la població i de tutelar tot i cada un dels seus moviments i es dediquessin a gestionar i a fer propostes polítiques creatives i potents, que ens ajudin a sortir d’aquesta situació en comptes de complicar-nos més la vida, que ja és prou difícil intrínsicament.
Els canvis legislatius que s’han fet a la velocitat de la llum són profunds i generen indefensió. Aquells qui diuen dedicar-se al be comú i mirar per l’interès general semblen més ocupats en solucionar els seus problemes i responsabilitats de gestió hospitalària que a facilitar que la gran majoria puguem continuar lluitant per un horitzó millor.
És evident que la pandèmia ha ressuscitat a «Papá Estado»; la pregunta és fins a quin punt deixarem que la nació amb el seu discurs protector i paternalista decideixi com hem de viure. En temps difícils, la càlida abraçada de l’Estat pot resultar enganyosa en detriment de la llibertat, a la qual no hauríem de renunciar per res del món. Com deia Victor Hugo: «Ser bo és fàcil, el difícil és ser just». Potser els que manen haurien de pensar en no aparentar ser tan bons i preocupar-se tan per la nostra salut i ser més justos; ens farien un gran favor a tots. El camí a l’infern està empedrat de bones intencions.