Francesc Guillaumet Periodista

Parlo de l’altra banda de la frontera perquè amb exactitud no sé si la situació és millor aquí al Principat d’Andorra. El cas és que que les coses encara no milloren i segurament ens enfrontem a l’hivern més difícil que ens poguem imaginar. El número de contagis va a l’alça (tant a l’alça que fins i tot s’han hagut d’aplaçar les eleccions de les quals parlava la setmana passada). I tot i que la situació sanitària és preocupant, molt preocupant, és evident que la situació al carrer no és massa millor. Els comerços només poden obrir de dilluns a divendres (a no ser que siguin dels considerats essencials), els gimnasos tampoc poden donar servei, hi ha confinament municipal i això vol dir que no es pot entrar ni sortir del municipi (en el cas d’Andorra seria la parròquia) si no és per raons de feina, de salut o de força major. Per tant, la cosa no pinta massa bé ara per ara tot i que cal esperar que millor passat l’hivern amb l’avanç de les diferents fases de vacunació.

El principal sindicat d’infermeria de Catalunya defensava la setmana passada que caldria vacunar les 24 hores del dia (inclosa la nit) si es vol arribar al mes de juliol amb la immunitat de grup, la qual cosa possibilitaria començar a fer una vida molt més normal que la que fem fins ara. La rèmora de restriccions, però, no s’acaba aquí. Des de finals del mes d’octubre Catalunya suma al confinament municipal el toc de queda. Qui ho havia de dir ara fa un any que a aquests alçades no es podria sortir de casa més enllà de les 22.00 hores, en un país com el nostre que està acostumat a fer vida social a partir del vespre i fins a altes hores de la matinada. Però més enllà de la vida social, de la festa i de les activitats que es puguin fer a partir d’aquelles hores el que és evident és que el toc de queda afecta intrínsecament als drets fonamentals de la ciutadania. Ara potser és necessari que hi sigui (es diu que per evitar botellons i altres trobades que podrien ser letals pel contagi del virus) però un cop les coses comencin a millorar, i ho haurien de fer al darrer tram de la primavera o de l’estiu, caldria aixecar com més aviat millor aquest confinament nocturn. 

D’alguna manera hom es pregunta com serà la vida de la ciutadania un cop es comenci a deixar enrere la maleïda pandèmia que ens ha canviat de dalt a baix les nostres vides. A priori sembla que tothom tindrà moltes ganes de fer coses. De sortir a sopar, de ballar, de fer esport, de trobar-se sense restriccions amb els amics i amb les seves famílies. De viatjar i anar d’una a l’altra punta de món com féiem ara que les distàncies s’havien escurçat amb una globalització que semblava intocable. Ara bé. En aquest punt cal introduir una altra derivada que no és menor i que va plantejar l’economista Sala i Martín fa unes setmanes al programa FAQS de TV3. «Per molt que la gent surti de casa amb ganes de gastar, hi haurà on gastar? Quedaran bars, restaurants, botigues? Quina serà l’afectació les restriccions tindrà sobre tot aquest teixit econòmic que ha vist com d’avui per demà havia de tancar portes sense possibilitat de continuar generant els recursos que li permetien tirar endavant? On són els fonts europeus?» Es preguntava Sala i Martín. Aniran tots a les grans empreses i conglomerats empresarials que crearan projectes d’eficiència energètica i energies renovables per anar amb la línia del que proposen aquestes grans línies estructurals? En aquest punt també caldria reflexionar, i molt, perquè és evident que és qui més ha patit qui hauria de poder rebre unes ajudes que haurien de servir perquè tota aquesta gent, que dóna vida als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, tinguin algun suport que els eviti un tancament cada vegada més plausible. El contrari significaria desertitzar els nostres pobles en una cultura com la mediterrània on la gent fa vida al carrer i botigues, bars i restaurants són partícips d’una forma de vida molt allunyada d’altres cultures que releguen tots aquests negocis a les afores de les ciutats o en polígons industrials on impera el ciment i el formigó.

Com quedarà el paisatge després de la batalla? Aquesta és la gran incògnita. Perquè hi ha molta gent que també patirà en escreix els efectes de la crisi econòmica que va aparellada amb tota aquesta situació. És d’esperar que, a diferència del que va passar amb la crisi del totxo de l’any 2007, la recuperació en aquest cas pugui ser molt més ràpida. Després de la caiguda de Lethman Brothers les coses van anar de mal en pitjor i la recuperació va durar anys a arribar amb el benentès que un cop superat l’episodi les coses tampoc van tornar a ser com abans. Caldrà veure, doncs, què passa ara. Per això el paper de les administracions haurà de ser cabdal i serà necessari que les polítiques keynesianes tornin a ser importants per trencar el cicle econòmic negatiu que es preveu. Però de fet la resultant de tot plegat no la sap ningú. Primer caldrà que s’acabi la crisi sanitària i després Déu dirà...