Una història nord-americana
Els superherois van néixer com a creació genuïnament nord-americana, i tot i que van aparèixer després de la Primera Guerra Mundial, van començar a afiançar-se dins la cultura popular a la vigília de la segona contesa. Aquests personatges de ficció reflecteixen a la perfecció el maniqueisme d’un substrat cultural i sobretot religiós propi de les comunitats europees dels primers immigrants o colons que es van assentar en un país encara per bastir. I és aquesta idea del antagonisme entre el Bé i el Mal, és a dir la dualitat com a manera de relatar el món, profundament arrelada en la psicologia d’aquesta nació en els seus orígens, tal vegada explicaria en part la facilitat amb la que nombrosos ciutadans, electors de Trump, s’hagin rendit cegament a la teoria conspiranoica anomenada QAnon com a fervents creients. Tampoc no es pot oblidar a més la violència implícita que va comportar la conquesta de l’oest, un eufemisme per a definir un capítol cru i convuls que va dur als nadius gairebé a l’extinció, i la cultura de les armes que certament se’n deriva i que perdura fins a l’actualitat. Aquests factors han dotat sens dubte part del seu peculiar caràcter als Estats-Units. Per aquesta raó, i a causa també de la polarització creixent afavorida pel comportament histriònic i el discurs desbocat del 45è president dels Estats Units, pendent de ser destituït, seria mentir si afirméssim que els esdeveniments ocorreguts al Capitoli la passada setmana han estat una sorpresa. D’un temps ençà Donald Trump s’ha erigit com a portaveu d’una massa insatisfeta a través del seu carisma mediàtic. La formula sembla fàcil: es tracta de dir a la gent els que els agrada sentir, de subvertir la veritat, acusant a l’enemic de les pròpies falles, per mirar de sembrar la confusió, en un sistemàtic exercici pervers de comunicació. Si bé les diferents xarxes socials han decidit clausurar tant els comptes personals de Trump, com els dels promotors i seguidors de QAnon, hi ha qui diu que aquesta decisió ha arribat massa tard però. Tanmateix altres veus s’alcen per a manifestar el seu desacord davant d’aquesta afirmació, perquè al seu parer no són les corporacions privades les que han de legislar o regular en aquesta matèria, la de la llibertat d’expressió i no els falta raó. El laxisme de les institucions estaria doncs en el punt de mira, per haver en certa manera dimitit de les seves funcions per omissió. No ens enganyem, Trump no és l’únic en usar aquestes tàctiques que dinamiten els fonaments de la democràcia. Tanmateix el fet de que l’instigador hagi estat el màxim mandatari d’un dels països que des de fa dècades es postula com el defensor del món lliure ens mostra fins a quin punt el sistema democràtic necessita d’una urgent actualització. Alguns han parlat fins i tot de la fi d’una era. Però de res serveix plànyer-se sense posar fil a l’agulla, convindria recordar a molts que sempre és millor una democràcia imperfecta que un règim autocràtic perquè la imperfecció sempre es pot esmenar. El segon impeachment aparta teòricament a Trump de la vida política. Els seus adeptes, orfes, cercaran aleshores un altre líder, perquè per molt que ens costi d’acceptar, Trump no és una causa sinó un símptoma. Tanmateix si l’ex-president vol seguir fidel al seu personatge no abandonarà la seva guerra particular, ja se sap que en els còmics, tant als superherois com als malvats, el que menys els amoïna és haver d’actuar al marge de la llei. Si finalment es retira però, tant de bo que ho faci a Smallville o a Gotham City.