Entendre i no fer el lloro
Corrien els anys 90, i a la universitat vaig assistir a la primera classe de teatre anglès. El programa d’estudis deia que la impartiria la professora titular del departament, però va pujar a la tarima un professor. Desconcertat, em va passar de tot pel cap, des d’un possible error en el full del programa, passant per la idea del professor despistat que s’havia confós d’aula, fins a considerar que la professora era un transvestit que ara se’ns presentava en perfecte format masculí. Em van passar pel cap moltes coses, i al final vaig decidir que potser simplement es tractava d’una broma, sent el teatre una assignatura referent al món de la faràndula.
El professor ens va informar que la professora titular estava de baixa i que ell ens donaria les classes durant dos mesos. Vaig sentir-me alleujat un cop aclarida la confusió. L’alleujament, però, només em va durar cosa de cinc minuts. Així que va entrar en matèria, em vaig adonar que l’únic que entendria jo un cop acabada la classe seria la seva presentació, quan ens va dir el seu nom i cognom i, el més terrible, allò dels dos mesos d’haver-lo d’aguantar amb la substitució.
Vaig assistir a un parell de classes més del substitut, i a la tercera vaig decidir que aprendria més teatre anglès no assistint-hi, perquè almenys així evitaria confondre’m amb l’obra de Shakespeare, Marlowe i companyia, i de passada m’estalviaria avorrir el teatre anglès, i qui sap si el teatre en general. Cap prejudici, no vaig considerar en cap moment que el professor fos pèssim perquè era el substitut, sinó simplement que era dolent perquè era, ras i curt, dolent. La qüestió que m’intrigava no era com les autoritats acadèmiques permetien que aquell bon home impartís classes a la universitat, ni tampoc quines autoritats acadèmiques controlaven les autoritats acadèmiques que ho permetien. Aquest cercle viciós, que ja era prou greu, de fet em passava en segon pla davant la idea principal que m’assaltava: com podia arribar a ser tan repetitiu i banal fins a la puerilitat aquell professor ensenyant l’assignatura? Com havia aconseguit dominar tal nivell catastròfic a l’hora d’entendre i ensenyar allò que ell mateix no havia entès amb cap profunditat? Perquè era fàcil copsar que aquell senyor no entenia el que ensenyava. No ho podia entendre perquè era incapaç de fer-ho entendre a l’alumnat.
Vaig esperar els dos mesos que arribés la professora titular. Tenia grans esperances en ella, però va resultar que ella devia anar avisada pel professor substitut sobre les meves reiterades campanes, i la senyora no tenia grans esperances en mi. El primer dia de classe, de manera inopinada no va trigar a assenyalar-me amb el dit per demanar-me que recités de memòria un passatge d’Otel·lo. Em vaig quedar garratibat i amb cara d’imbècil, suposo, perquè jo mateix no em podia veure la cara, només li veia la seva d’harpia obtusa. Jo havia llegit Otel·lo a consciència, però naturalment no m’havia passat pel cap llegir-lo mirant d’aprendre’n de memòria els passatges. En tenia prou d’entendre l’obra, i en totes les capes de significat possibles. Però no. Ara havia jo de recitar un fragment d’Otel·lo de memòria, toca’t els nassos! Tant se valia que entengués o no el que recitava, perquè la qüestió era recitar-lo de memòria. Estava estupefacte amb el que em demanava la professora, i a continuació vaig sentir ganes reprimides de preguntar-li a què coi treia cap aquella absurda petició. I encara vaig quedar més garratibat quan va apostar fort, per bé que a l’aula n’érem 80, demanant un voluntari per recitar de memòria el que jo naturalment havia estat incapaç de recitar. Una alumna de la meva mateixa filera va alçar el dit com una molla, com si fos a primària, i va recitar de memòria el passatge. Una meravella de recitació robòtica, d’alta tecnologia. Les ovelles encara dormen. L’aula va restar en un silenci tens. Em vaig girar, ja no podia més amb tanta idiotesa, i vaig demanar a la companya que m’expliqués el que havia recitat, ja que s’ho havia après tan bé i mostrava, doncs, tant d’interès en el valor d’allò que s’havia molestat a memoritzar. En definitiva, vaig mirar de deixar en evidència la professora utilitzant l’alumna. Les dues s’ho mereixien. Es van sentir riallades ofegades a l’aula. La noia, coneguda per la seva implicació en un moviment estudiantil d’aquells tan cools solidaris, no em va respondre, va mirar-se la professora amb complicitat, i la professora va continuar la classe.
M’havia sentenciat, i només va fer que corroborar-m’ho, perquè de fet ja ho havia decidit molt abans d’entrar a l’aula. En canvi, jo acabava de decidir que la professora titular era encara pitjor i més perillosa que el seu substitut. Semblava impossible. En acabar la classe vaig decidir que no tenia sentit continuar assistint a teatre anglès amb la professora titular. Vaig desitjar que es tornés a posar aquest cop molt malalta per poder-li recitar de memòria sonets de Shakespeare a la seva tomba, i per poder assistir a les classes del professor substitut, que ara em semblava excel·lent. Almenys tenia la vergonya de no fer recitar de memòria idiotament a l’alumnat passatges shakespearians.
Això no va passar mai, i en canvi va passar que vaig haver de repetir l’assignatura per al curs següent, amb una altra professora. I per sort, la vaig repetir no pas de memòria. Per aprovar-la n’hi havia prou a entendre Shakespeare i el teatre anglès. A entendre i no fer el lloro.