Dismorfofobia corporal
És quan la persona té un defecte físic o creu que ho té i li impossibilita una interacció social adequada, sense estrès, ni ansietat, amb la qual cosa l’evita. És un trastorn molt discapacitant. La persona no s’agrada a si mateixa i farà el que sigui per camuflar o rectificar aquest defecte. Si té mitjans econòmics farà ús de la cirurgia plàstica i si no en té, abusarà del maquillatge i fins i tot pot arribar aïllar-se en la seva llar (només sortirà per a anar a la feina o a l’escola). Es considera l’aneguet lleig del grup. Acostuma a començar en l’adolescència, per algun comentari familiar o alguna burla a l’escola. Algú li diu una cosa despectiva sobre el seu cos i s’ho pren de manera personal, centra tota la seva atenció en aquest punt i el converteix en un complex. Se centra tant en ell que deixa de costat la resta del cos, és incapaç de fer una mitja del conjunt corporal. Si ho fes s’adonaria que ho té equilibrat.
Curiosament, no té a veure amb l’autoestima, sinó, més aviat amb l’autoconcepte, la seva manera de veure’s i valorar-se a ella mateixa. Pel fet de fer-ho de manera negativa, la seva visió dels successos provoca que distorsioni el seu raonament i la interpretació de la imatge reflectida en el mirall. El seu pensament obsessiu exagera qualsevol imperfecció, sigui real o imaginària. Pot veure a una persona jove, major, amb sobrepès, prima, atractiva, poc agraciada o fins i tot deformada, segons el seu complex. Després, a causa del seu pensament es comporta compulsivament i creu que els altres l’observem atentament o ens burlem d’ella. Està convençuda que ens fixem en el seu complex i que si s’opera deixarem de fer-ho. És la seva manera de guanyar seguretat en ella mateixa, modifica la zona corporal i deixa de centrar-se en ella. No té en compte que el problema és aquest mateix, el punt d’enfocament.
De tant pensar en ell, ha idealitzat un estereotip, sigui alterant la forma del pit, de la boca, dels ulls, etc. i li ha projectat uns sentiments. En moltes ocasions aconsegueix el seu objectiu, millorar el seu estat anímic, però és degut a la seva manera de pensar, l’ha canviat, ara interpreta la situació d’una forma més optimista o almenys, no tan pessimista. No obstant això, la gran diferència entre aquest trastorn corporal i els altres, és que acudint al quiròfan, l’estat anímic millora en segons. Durant un temps determinat, no gaire llarg, la persona sent benestar. El temps és limitat perquè enfoca la seva felicitat en l’exterior, en una cosa tan subjectiva com la bellesa. Aquesta és cultural, temporal i dependent al 100% de la vista.
Enfront d’una persona cega, tots som iguals, no obstant això intel·lectualment, som diferents. Aquí és on radica la diferència humana i on malauradament menys esforç s’inverteix. És més senzill i ràpid acudir al quiròfan, entres, t’adormen i quan despertes el miracle està fet, el teu desig està concedit. Tens l’aspecte físic buscat, però en moltes ocasions, quan es comença ja no es pot parar, s’ha entrat en l’addicció al bisturí. Es similar a les reformes de l’habitatge, es comença remodelant una habitació i després ja no es para fins a haver retocat tot el pis. El menjador, el passadís, el lavabo, la cuina, etc. Es perd de vista l’objectiu principal, tenir una millor habitació, en aquest cas, superar un complex, el nas, els ulls, els llavis, els pits, els glutis, etc. S’ha començat per una simple operació de nas, es prossegueix amb els llavis i així fins a arribar als pits, etc. D’acord amb això, és de summa importància tenir l’objectiu clar . Per a què volem operar-nos i com ens comportarem després d’haver-ho fet? . És a dir, una vegada l’eliminat el complex, viurem millor, sense angoixes o per contra, buscarem qualsevol altre defecte, que curiosament abans de l’operació no existia?. Això mateix és la dismorfofobia (obsessió en buscar la bellesa). La persona busca la perfecció física, quan en realitat no existeix, perquè cadascun la interpreta a la seva manera. Depèn de amb qui ens comparem i sobretot, de la societat que ens envolta, del seus valors socials.
Però encara així, es busca la perfecció per a emmascarar algun complex d’inferioritat, la persona sent un buit interior i el vol omplir amb l’aparença física. La seva vida gira entorn d’ella, pot ser no assumir la vellesa, voler romandre sempre jove, etc. També cal dir que les operacions estètiques són de summa importància com a ajuda emocional. Quan una persona queda desfigurada o perd algun membre del seu cos, és vital que el pugui recuperar o si més no, que es dissimuli la seva pèrdua. L’aparença física ens condiciona anímicament, d’aquí la creació dels gimnasos i dels centres de bellesa. Són llocs on anem per a millorar la nostra imatge física, però cal ser conscients que la felicitat s’aconsegueix amb la interacció de diversos factors i un d’ells és l’intel·lecte. No podem deixar el nostre benestar en mans de només un, el físic, l’intel·lecte, la simpatia, l’educació, etc.
Igualment, no és el mateix cuidar-se per a no envellir tan ràpidament, que cuidar-se per a evitar envellir. En la primera situació fem servir les cremes corporals, xampús, gels, exercici físic, etc. En la segona opció, en canvi, es prioritza la cirurgia plàstica. No s’assumeix l’edat pròpia, la persona es veu d’una forma i en el mirall es reflecteix d´una altra diferent. Igual que en la primera opció s’accepta la vellesa i paral·lelament s’intenta millorar o mantenir l’aspecte físic, en la segona, es nega. La persona s’opera perquè el reflex observat estigui d’acord amb la idea mantinguda, està lluitant contra la seva frustració. Està acomplexada i com a resultat viu en el malestar continu i això condueix a un bucle. A retocar constantment les mateixes zones del cos, el nas, el pit, els llavis, etc.