D’esquenes a la mort
Ara que ja han acabat les festes, és un bon moment per valorar les campanyes publicitàries de Nadal i per deformació professional, com a publicista que sóc, és un període que m’encanta i gaudeixo moltíssim, perquè els millors creatius de les grans marques posen la maquinària a funcionar i surten veritables joies d’anuncis. Qui no recorda el «Hola, soy Edu, Feliz Navidad» d’Airtel, el «Vuelve, a casa vuelve, por Navidad» de l’Almendro o els esperats caves Freixenet i Codorniu. Són espots típics d’aquesta època de l’any, que ens conviden a viure la màgia pròpia d’uns dies tan especials, amb les emocions a flor de pell.
Aquest per fi passat maleït 2020, hi ha hagut diversos reclams que m’han cridat l’atenció com l’anunci de Coca-Cola, que no decep mai, o el de la Loteria Nacional, per la manyaga en el relat i la producció; però el que realment m’ha impactat ha estat el de Campofrío i la seva manera de presentar la mort com a protagonista, per celebrar la vida. M’ha semblat una idea realment xula i valenta, perquè és veritat que vivim en una societat a la qual no li agrada parlar d’aquest tema; vivim d’esquenes a la mort, preferim actuar com si no existís, però la pandèmia ha fet que estigui més present que mai, que prenem consciència que som vulnerables i que en qualsevol instant podem deixar aquest món.
Resulta curiós observar com ens instruïm i ens esforcem per tot al llarg de la nostra existència; carreres professionals, màsters, cursos, formacions de tot tipus, crear una família..., i en canvi per l’esdeveniment més important i que sabem que inevitablement succeirà, en un lapse de temps més curt o més llarg, per a aquest ningú es prepara, és més, l’expressió més escoltada quan comentes aquest tipus de coses és: «quin mal rotllo». Ningú vol saber-ne res, de fet no ens atrevim ni a anomenar-la en moltes ocasions, ens incòmoda el dol, per això utilitzem expressions com «criar malves» o «anar-se’n a l‘altre barri»; així, creiem que és més fàcil suportar la idea d’haver de morir, en comptes d’afrontar-la.
Si no és possible evitar-la, perquè té bona memòria i no s’ha deixat mai ningú, no seria millor conèixer-la? Saber que està, que ens acompanya cada dia, precisament per fer-nos la vida més intensa i fugir de la tediosa destinació de durar; potser fins i tot li perdríem la por, perquè el concepte de ser immortal tampoc em convenç massa, crec que podria resultar bastant esgotador, així que m’agrada pensar en ella com la que dona el veritable valor i sentit a la vida. De fet, hi ha un diàleg de la pel·lícula Troia en el qual Aquil·les li diu precisament això a Briseida: «Et diré un secret, els déus ens envegen, ens envegen perquè som mortals, perquè qualsevol instant pot ser l’últim, tot això és més bonic, perquè ve la mort, mai seràs més bonica que ara, mai tornarem aquí». Per tant, inclús quan tinguis un dia desafortunat, quan vegis que les coses no surten com tu vols (que acostuma a passar sovint), no t’ho prenguis tan seriosament, perquè al cap i a la fi, ningú surt viu d’aquesta història, és la gran justícia poètica que té viure, segons el meu parer, que tots hem de traspassar.
Pot semblar un tant tètric, però el cert és que morim diàriament una mica, ens acostem lentament al nostre final, hi ha moltes coses que no entenem, moltes preguntes sense resposta, perquè ningú ha tornat per explicar-nos com ha estat l’experiència i no saber el que ens espera és el que ens desespera, per això preferim ignorar-la, perquè som més feliços en la ignorància, però aquest comportament no la fa menys real, ni tampoc la fa desaparèixer, la seva presència ens segueix, i és bo, perquè ens recorda que estem vius i que ho hem d’aprofitar al màxim.
Com recita el poeta Dylan Thomas: «No cabaré mi tumba en la tierra, aunque me digan que la muerte se acerca y me aterra, no me esconderé de la muerte, cuando vaya a mi tumba iré con la cabeza alta y el espíritu fuerte». És una gran metàfora que ens inspira a encarar la mort amb fortalesa i dignitat.
Sempre he tingut en ment que quan descendeixi al més enllà, vull fer-ho sense por, sense dolor i sense tristor, per creuar el llindar; no desitjo res més que haver estimat i haver conegut l’amor incondicional, perquè a l’hora del final, sé que ens tornarem a veure allà a l’eternitat, on per fi es deixa de lluitar i es descansa en pau. Però mentrestant, dono gràcies per la brutal oportunitat que és viure, malgrat totes les dificultats.
M’agrada aferrar-me a la creença que la vida no és merament una sèrie d’accidents o coincidències, sense sentit, sinó més aviat un tapis de successos que culminen amb un pla exquisit i sublim. Penso que per poder estar en harmonia amb l’univers, tots nosaltres hem de tenir una poderosa fe en el que els antics anomenaven fatum, el que comunament qualifiquem com destí.
Segurament pensareu que quin gir més inesperat començar parlant de publicitat i de Nadal, per acabar reflexionant sobre la mort, i probablement teniu raó, però els que ja em coneixeu sabeu que sempre ho acabo fent tot a la meva manera, de fet si hagués d’escriure la meva necrològica hi posaria: «Viví, siempre viví a mi manera». My way de Frank Sinatra, un luxe musical que descriu molt bé el balanç d’una vida, la que vulguem viure a la nostra manera.