Una bona pregunta val més que mil respostes
Sempre he sentit debilitat per les històries estranyes, extravagants, misterioses, sense cap ni peus, que et traslladen més preguntes que respostes, que et sorprenen, que són imprevisibles; aquells llibres que, quan acabes i els tanques, et preguntes en veu alta «què carai acabo de llegir?» Els relats els autors dels quals mai van desvetllar en vida una interpretació oficial i tancada, històries que et porten a les xarxes a la recerca dels diversos significats que li han donat altres lectors per ampliar el que li has donat tu.
Dues de les meves últimes lectures d’aquest any tan surrealista que ja deixem enrere han estat aquest tipus d’històries. El primer es tracta de L’hora de l’estrella, de l’escriptora brasilera -tot i que ucraïnesa d’origen- Clarice Lispector (Club Editor). Va ser l’últim llibre que va escriure. De fet, el va acabar poques setmanes abans de morir i es va publicar pòstumament. El narrador d’aquesta novel·la curta (o relat llarg) és Rodrigo S.M., un escriptor que es proposa explicar-nos la història d’una no ningú, d’una noia qualsevol que no et cridaria l’atenció, ni tan sols et sonaria després de creuar-t’hi mil vegades per l’avinguda Carlemany. «I bé, doncs per què m’hauria d’importar?!», exclamarà el lector impacient. No, no t’importa, ni a tu ni a ningú. Però el nostre narrador s’ha fixat en ella enmig de l’oceà de rostres que corren pels carrers de Rio de Janeiro. La noia en qüestió és norestina, es diu Macabéa, és lletja, mecanògrafa i li agrada el cinema i la Coca-Cola. Ningú l’estima, porta una existència tan monòtona com la seva feina, sense sobresalts ni grans passions, no té cap tipus de talent per polir en la seva aparença avorrida i gris. Un dia, per casualitat, coneix a l’Olímpico de Jesús, un xicot carregat d’ambicions. La Macabéa s’ho passa bé amb ell, tot i que moltes vegades no entén el que diu (i, per ser justos, moltes vegades l’Olímpico tampoc comprèn la seva senzillesa ni els seus estirabots). I la història avança entre els dubtes i els dilemes del narrador, que busca la millor manera d’acostar-nos a la Macabéa fins a l’hora de l’estrella, l’únic moment del llibre que la protagonista se sentirà plena. Tot i que el títol exterior és L’hora de l’estrella, aquesta novel·la té fins a tretze títols i d’una novel·la amb tretze títols te’n pots esperar qualsevol cosa. En aquest sentit, Lispector no decep. El pes autobiogràfic de l’autora, la simbologia, la protagonista, el narrador, tot es conjuga a la perfecció en aquest relat tan misteriós com inoblidable.
Un altre enigma en forma de llibre que he llegit recentment ha estat Un amor, de l’escriptora espanyola Sara Mesa. En aquesta novel·la tan elogiada per la crítica coneixem a la Nat, una jove traductora que lloga i s’instal·la en una casa a La Escapa, una comunitat rural. Per què ho ha fet? No coneix a ningú allà i la zona no té cap tipus d’atractiu. La raó no se’ns aclara en un principi i efectivament La Escapa s’escapa (valgui la redundància) de tot estereotip de poble encantador on l’amabilitat dels veïns, la calidesa de la monotonia i la bellesa discreta de la naturalesa porten al protagonista a entendre la importància de les petites coses, a trobar-se a si mateix i, com no, a conèixer l’amor de veritat (si busqueu una història així us recomano més aviat Y entonces sucedió algo maravilloso, de Sonia Laredo). No, com a lector de seguida ets conscient, tot i el títol trampós del llibre, que no es tracta d’això. El poble és lleig, l’arrendatari desagradable, els veïns desconfiats i la calor insoportable. Des del principi la Natalia se sent incòmoda, se sent una intrusa, no comprèn la manera d’actuar dels seus veïns i amb cada cosa que fa sembla més condemnada al repudi col·lectiu. Sembla bategar en cada so, color i aroma d’aquell indret la buidor, l’estranyesa i la sordidesa que hi regnen des del principi dels temps.
Tant L’hora de l’estrella com Un amor es deixen llegir bé. L’extravagància de Macabéa pot recordar fàcilment a la de Bartleby l’escrivent (una novel·la curta de Herman Melville que mereixeria el seu lloc propi en aquesta tribuna) i la desesperació i incomprensió que sent la Natalia pot recordar a les de K., el protagonista de El castell, de Franz Kafka. Tot i el teu desconcert constant, t’enganxen i, quan arribes al desenllaç, te’n adones que acabes de llegir una història sense final. Un punt de partida sense destí, sense missió. Que l’última paraula impresa a l’última pàgina és una espècie de trampolí que et deixa a l’aire; tu has de decidir on caus. És una invitació al lector a acabar la història, a imaginar el destí de la Macabéa i la Natalia, a buscar dins teu les respostes a tantes preguntes sense respondre que t’ha plantejat. Lispector i Mesa no volen lectors passius, no ofereixen històries ja mastegades perquè el lector les digereixi amb poc o cap esforç i sense efectes secundaris. Exigeixen lectors disposats a jugar, lectors intrèpids que no busquin respostes en les seves lectures, sinó preguntes per fer-se a ells mateixos. I és que fa temps que he deixat de pensar que una resposta val més que mil preguntes. Una bona pregunta val més que mil respostes.