Ricard Biel Escriptor i filòleg anglès

Era al jardí de casa l’amiga i estava jo llençant la piloteta al gos, que remenava la cua i treia la llengua i no em mirava a mi, sinó a la piloteta que tenia a la mà a punt de llançar-li cada vegada. El gos corria com un esperitat cap a la piloteta, tornava cap a mi esverat, panteixant amb la piloteta a la boca i li brillaven els ulls. Vaig estar-l’hi llançant  ben bé un quart d’hora. El gos anava i venia, fins que tot d’una va passar pel costat meu sense la piloteta i sense saludar-me i va entrar a la casa. Em va deixar sol al jardí. S’havia cansat de jugar amb la piloteta. Jo en cap moment havia existit per al gos, només m’utilitzava per jugar. Em va fer gràcia, vaig trobar simpàtica la seva reacció, tan animal.
La diferència entre un gos i l’humà normo-pensant és que el gos té la delicadesa i el seny de no parlar de salvar el planeta, ni de ser solidaris ni d’acudits per l’estil. El normo-pensant suposa el 84% de la humanitat segons la corba de Gauss aplicada a la intel·ligència, trobant-se el minso 16% restant a la banda evolucionada dreta, i dintre del qual entre un 2 i 3% a l’extrem dret de la corba d’anomenats alts potencials, superdotats, zebres o com en vulgueu dir, perquè cap dels noms és encertat, i perquè encara que ho fos continuaria provocant la mateixa reacció idiota de negació, rebuig i ràbia en el normo-pensant, en justa coherència amb la seva condició. Els humans normo-pensants es comporten entre ells i amb qui sigui exactament igual que el gos amb la piloteta, amb la diferència que el gos s’estalvia la xerrameca civilitzadora.
Al planeta no cal salvar-lo perquè ja se salva perfectament sol, en tot cas cal salvar la humanitat mitjançant el respecte al planeta tal com sabem que ens dóna la vida, a nosaltres i a totes les espècies. De fet, tinc seriosos dubtes que calgui salvar la humanitat. De veritat és menester? A l’univers, començant pel propi planeta, li rellisca la salvació del bitxo humà. El planeta continuarà com sempre, girant alegrement un cop extingits nosaltres, sense que la humanitat hagi pogut salvar el planeta a causa de no haver-se salvat precisament ella per no haver respectat el planeta a qui curiosament diu voler salvar. En fi. La humanitat és tan imbècil etnocèntrica que fins a l’últim segon abans de la seva extinció continuarà dient que està a punt d’extingir-se «perquè no hem sabut salvar el planeta». Per llogar-hi cadires.
La humanitat no pot salvar-se d’ella mateixa. És absurd pretendre que deixi de ser allò que és per salvar-se. Les característiques humanes l’impossibiliten de fer altra cosa que allò que fa, que és autodestruir-se. Pur i simple determinisme. No té sentit indignar-me per allò que veig dir i fer cada dia a la majoria dels meus semblants. Fan el que han de fer perquè no poden fer altra cosa, exactament de la mateixa manera que no pots pretendre que un escorpí no et piqui quan t’hi apropes i indignar-te quan ho fa. Saber que no hi ha res a fer, però, és molt alliberador. No esperar res tret de la mort allibera l’home de pensament divergent, però en cap cas allibera el normo-pensant, que continuarà sempre dient que cal salvar el planeta, mentre el planeta ens inocula la Covid-19 per imbècils. Mentre que l’alliberament del normo-pensant és la pastanaga de la fantasia, que seria autoengany si no fos idiòcia, l’alliberament del pensador divergent és el no-res que l’espera, mentre curiosament no pot evitar actuar amb idèntica idiòcia com si pogués salvar alguna cosa.
M’agraden els animals, fins i tot els mosquits que em piquen, perquè no diuen ni fan estupideses. De fet, m’agraden especialment els mosquits i els llimacs perquè em tranquil·litzen. Em donen l’absurda impressió que estan més lluny que un cavall de poder pronunciar o fer cap estupidesa. Per això cada cop que sento dir a algú que els cavalls o els dofins són intel·ligents, m’agraden menys els cavalls i els dofins, vet-ho aquí. Després, de seguida em reconcilio amb els cavalls i els dofins, perquè no els sento dir ni fer cap bestiesa i en canvi en sento dir i fer a dojo als meus semblants humans. Cap animal a excepció de l’home s’entossudeix a negar les pròpies característiques que el defineixen, i encara menys a atribuir-se les contràries que precisament el caracteritzen. Seguint el fil argumental darwinista, el més adaptat al medi és qui destrueix al medi, és a dir, el més humà. Per això fa riure la idea d’humanitzar-se com a sinònim de civilitzar-se. En realitat, com més s’humanitza l’home, més brutal és en tant que home. D’aquí l’evolució de l’espasa al gas mostassa i del gas mostassa a la bomba atòmica. Per conciliar aquesta contradicció entre la pretensió d’una suposada civilització i la brutalitat real, avui dia l’home mata amb americana i corbata i sense enrenou d’explosions i trinxeres, cosa doblement brutal, perquè a la devastació física, la tortura, l’assassinat en massa, s’hi afegeix la hipocresia, la degeneració moral, rentat de cervell publicitari i propagandístic a banda.
Bé, senyors lectors, els deixo que he d’anar a llençar la brossa i m’he de concentrar. La cosa no és fàcil. Les ampolles de xampany al contenidor d’orgànic, i la deixalla orgànica al contenidor del vidre. Sempre. Sóc un home civilitzat i solidari. Amb aquestes petites accions, miro de salvar el planeta de la humanitat, com més aviat millor. En fi, que passin un bon 2021, tot i que ho dubto, i molt. Bromes a banda.