Ricard Biel Escriptor i filòleg anglès

La Covid-19 ens continua oferint una sèrie de lliçons que, naturalment, no serviran de res, com gairebé mai res serveix tractant-se de la humanitat i de la seva evolució que tant es confon amb el progrés, una confusió perfecta justament per poder continuar amb alegria evolucionant sense progressar. Si el virus té la seva tossuda naturalesa, la humanitat també té la seva, tal com es manifesta en el fet de no aprendre res d’allò que clama al cel que caldria aprendre. Entre la manca de capacitat d’aprendre i la manca de voluntat de fer-ho, la cosa esdevé de pany i forrellat.

A propòsit del virus famós i de no entendre res, l’altre dia em va cridar l’atenció una notícia del sector editorial català, que ens informava que durant la Covid-19 han rebut un allau de manuscrits de ficció i no-ficció sobre la qüestió del virus. Alguns editors diuen que, precisament, ara és el pitjor moment per publicar llibres sobre la Covid-19, perquè «encara no hi ha perspectiva per poder-ne parlar», i perquè «la gent està saturada del tema i necessita entretenir-se amb altres qüestions», declaren. En fi. Aquests arguments, deixant de banda el to set-ciències habitual que caracteritza el sector cada cop que es pronuncia, semblarien raonables si no fos que, quan s’analitzen amb un mínim de perspectiva i rigor, resulten aberrants. Un argument contradiu l’altre. No es pot argumentar que si no es publiquen llibres sobre la Covid-19 és perquè no hi ha perspectiva per parlar-ne, i a continuació desacreditar aquest argument amb un atac de sinceritat inconscient dient que si no es publiquen és perquè no hi ha interès lector. En què quedem? Suposant que l’editor considerés que sí que hi ha prou perspectiva, aleshores publicaria llibres sobre la Covid-19 malgrat el desinterès del lector per llegir sobre la qüestió? I encara més: suposant que el lector tingués interès per llegir sobre la Covid-19, però no hi hagués prou perspectiva per escriure’n, de debò algú es pot creure que el sector editorial seria prou honest per renunciar a fer l’agost, i deixaria de publicar a tort i a dret llibres sobre la Covid-19? En fi. Soc molt fan de les sàvies declaracions del sector editorial català. 

Amb honorables excepcions que aplaudeixo, la majoria d’editorials tenen per editors vulgars facturadors, i com més gran és l’editorial més acostuma a ser el cas. Són facturadors d’un sector que en general factura poc, cosa que em sembla una bona notícia tenint en compte la morralla insofrible que, en un elevadíssim percentatge, publiquen. El problema és que, en tenir oficialment el càrrec d’editors i tenir despatx propi i tal, s’acaben considerant com a tals, i aleshores passa que has de suportar bajanades com la que acabo d’exposar a tall d’exemple. El problema és que no només no editen i es limiten a publicar perquè no són editors, sinó que tampoc facturen el que podrien facturar perquè tampoc són facturadors, atès que se’ls ha contractat o s’autocontracten com a editors. No són, doncs, ni una cosa ni l’altra. Són pops en un garatge que creuen que el garatge és el fons marí, i ningú no els para els peus perquè entre ells s’animen amb entranyable, hipòcrita nepotisme. El rei va nu però ningú li fa veure, perquè no els interessa i realment no ho veuen. Coses de viure anys en una habitació tancada. Al final, ningú sent la pudor de merda. 

Les hilarants cantarelles argumentals editorials són més contagioses que la pròpia Covid-19. N’hi ha prou que un d’ells digui solemnement la bajanada de torn, perquè que la resta del sector la vagi repetint. I de tant repetir-la, acaben creient que la collita ha estat seva. Normalitzar la barbàrie és igual de senzill que normalitzar el paradís. Però ningú coneix el paradís.
De cada 1.000 llibres que arribin als editors sobre la Covid-19, un parell o tres a tot estirar seran publicables. Això implica que l’editor hauria de fer la seva feina, és a dir: llegir. Però per llegir cal saber-ne i tenir temps. L’editor català, amb les excepcions que calgui, no sap llegir, i encara menys diu tenir temps per llegir, fent-se l’atrafegat responsable, cosa curiosa perquè llegir hauria de ser precisament la seva principal feina. No l’interessa llegir, i precisament per això no en sap. I no l‘interessa llegir perquè, encara que en principi l’interessés, tampoc entendria el que llegiria, i per tant deixaria ràpid d’interessar-li. L’editor català està massa ocupat en la pròpia mediocritat, a saber, en les xifres de vendes i el postureig gremial, i per això no ven el que podria vendre. Li agraden massa els tòpics ampul·losos que fan caure la bava al babau ignorant, i la cara de vergonya a la persona mínimament llegida. L’editor català, amb les honroses i honrades excepcions que calgui, està massa ocupat maquinant bajanades amb què omplir-se la boca i que substituiran cofoiament la seva manca de lectura i de comprensió lectora. 

Personalment, no tinc cap interès a llegir res sobre la Covid-19, però el fet és que es deixaran perdre obres consistents sobre la Covid-19 en català, i serà gràcies a aquestes idees extraordinàries dels nostres editors, amants de fer calaix parasitant l’èxit aliè dels autèntics editors que llegeixen i arrisquen; amants de penjar-se medalles quan sona la flauta sense saber per què sona i amb l’excusa que ningú, efectivament, pot saber quan sonarà; amants dels còctels i de les tustades gremials a l’esquena, mentre el talent literari s’escola miserablement pel desguàs.