Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Abans de començar a escriure l’article, vull definir la meva idea de la pobresa. Persona que una vegada ha treballat les 40 hores setmanals durant tot el mes, només arriba a pagar el lloguer i cobrir les necessitats bàsiques. Estar per sota d’aquesta franja es tradueix en misèria, significa que no tens  per a subsistir. Aquest càlcul és vàlid per a qualsevol lloc del planeta. Llavors la pregunta que deixo a l’aire és: Som pobres perquè ho volem o, ho som perquè ho imposa el govern? 

Aquest últim instaura un sou mínim justament perquè cap treballador visqui en la misèria. La teoria  és bona, treballem 40 hores setmanals durant tot el mes i el país s’assegura de no tenir indigents. Després, en la practica ja és una altra cosa perquè igual que instaura un sou mínim, també hauria d’assegurar un habitatge digne a tota la ciutadania i un transport públic de baix cost. És a partir d’aquest càlcul que caldria ajustar el sou mínim, per a no caure en la misèria. Aquest és el principal motiu de la seva creació, que els treballadors puguem mantenir-nos per nosaltres mateixos, pels diners guanyats gràcies al treball. És un intercanvi social, oferim mà d’obra al país i ell ens assegura una quantitat de diners per a subsistir.

Això seria per la part del govern, però què passa per la part del treballador? Per què hi ha persones que es conformen amb guanyar el sou mínim durant tota la seva vida laboral? Per què no s’esforcen a progressar, a invertir en educació financera  i/o professional? Aquestes inversions són les que permeten el progrés personal, ja sigui en la mateixa empresa, en una altra diferent o creant la seva pròpia. Tots anem a l’escola i bàsicament aprenem els mateixos conceptes i després una vegada entrem en el mercat laboral, hi haurà gent que progressarà i gent que s’acomodarà a la pobresa. És sorprenent veure com hi ha persones que es condemnen elles mateixes a guanyar sempre el sou mínim, no volen millorar la seva situació financera. S’han acomodat a un estil de vida bàsic i troben seguretat en ell.

Tenen la creença de que no poden accedir a uns guanys superiors i és degut a la seva autopercepció (la manera de veure’ns a nosaltres mateixos). És limitant, s’han convertit en experts de les excuses, qualsevol pretext és vàlid per a no haver d’esforçar-se i la seva millor excusa és que tenir més diners, no ens fa més feliços. Llavors, per a què esforçar-se?

No tenen en compte que si bé els diners no donen la felicitat, la seva manera de gestionar-lo sí que ho fa. És cert que la riquesa no assegura la felicitat, però la pobresa tampoc ho fa, ni tampoc és sinònim de ser honrat, com acostumen a pensar aquestes persones. Associen la pobresa amb la bondat i la riquesa amb la maldat, la seva frase favorita és: «Soc pobre però honrat». A causa de la seva autopercepció, s’infravaloren, es veuen incapaços de superar-se a si mateixes i això impossibilita emprendre qualsevol projecte. 

Tenen la motivació per a la superació personal anul·lada, manquen d’objectius clars en la vida. Simplement es dediquen a esperar el dia de cobro, per a pagar les factures i començar de nou. Treballar, tornar a casa, veure la televisió o entrar en les xarxes socials i anar a dormir. Aquesta rutina diària condueix a l’abandó per l’interès cultural, polític i social. Aquesta forma de comportament sorgeix a causa del ingrés  econòmic rebut, quan es treballa tant i només pots cobrir les necessitats bàsiques, la teva vida se centra en el primordial, sobreviure. 

Deixes de costat qualsevol distracció per molt important que sigui per al teu estat emocional i la teva percepció de la felicitat es veu alterada. Per sort, la majoria de ciutadans fa just el contrari, lluitar per guanyar més diners. Treballar les seves 40 hores setmanals i rebre una quantitat de diners majors. Són persones que valoren el seu temps i busquen qualitat de vida, no només sobreviure. Han fet l’esforç oportú per a deixar l’escala de pobre i pujar a la de treballador, també hi ha qui s’ha esforçat més i ara forma part de la classe mitja o la rica. Tot depèn de les metes personals de cadascun. Per part seva, l’escala social treballadora es diferencia de la pobre en què els seus recursos econòmics són més amplis i pot permetre’s adquirir articles innecessaris, però plaents. 

Alguns exemples serien acumular roba en els armaris, no comprar per necessitat el menjar més barat, sortir amb els amics a prendre alguna cosa, anar-se de vacances de tant en tant, etc. És l’escala on està la majoria dels ciutadans dels països  desenvolupats. És la que mou la economia d’un país ja que és la que més despesa genera. Aquesta es pot fer pagant al comptat o finançant les compres, ja sigui amb les targetes  de crèdit o demanant un préstec bancari. Hi haurà qui pagui els electrodomèstics, els mobles, el vehicle, els viatges, etc. al comptat i hi haurà qui ho financi. L’important és que tots dos tenen les dues opcions, cadascun tria el seu estil de vida.

En definitiva, que la classe treballadora té accés a un estil de vida més plaent que la classe pobre i és que com menys diners tenim, més difícil es fa afrontar les despeses imprevistes. Tenim menys accés al finançament econòmic, nul·la capacitat d’estalvi i un altre enorme desavantatge és no poder acumular menjar. No tenim la capacitat econòmica de comprar ofertes de l’estil 2x1 o del 3x2, ja que tenim la quantitat de diners justos per a afrontar la setmana. Col·loquialment, anomenat viure al cèntim just. Llavors, veient els avantatges de formar part de la classe treballadora, per què hi ha persones que no volen deixar la pobre? Per què no volen guanyar més diners treballant les mateixes hores? Per què no volen dedicar temps a adquirir coneixements generals? I ara que ja has arribat al final de l’article, a quina classe social pertanys, ets pobre o estàs en la classe social treballadora?