Carmen Salas Periodista

Que l’ésser humà és capaç de fer el millor ja ho sabem i en tenim mostres cada dia. En les situacions més complicades som solidaris, empàtics i assertius amb els altres. Ajudem els que més ho necessiten i busquem solucions i noves oportunitats sota les pedres si cal. No obstant això, per increïble que sembli, almenys a mi, també som el reflex d’una superficialitat sense precedents, concentrant els nostres esforços en aspectes materials i costums culturals que sí, tenen la seva importància, vivim en societat i bla, bla, bla, però davant d’una situació extrema com la que estem vivint no entenc que ens costi tant canviar el xip i posar el focus d’atenció allà on cal.

L’eslògan Salvem el Nadal i la campanya que ens persegueix des de pràcticament inicis d’octubre ha estat un bon exemple de tot això. Com es possible que davant la quantitat de persones que han mort i moriran pel coronavirus i la incertesa que tenim al davant dels nostres nassos pel que fa al nostre futur més proper que ha capgirat la nostra vida com res fins ara a nivell mundial, hi hagi qui només pensi en passar uns dies amb la família cantant nadales i veient els especials de la televisió? Es tracta d’un exemple més de la fugida cap endavant quan no som capaços d’assumir una realitat que ens supera? És només una campanya comercial a la qual donem suport per no haver de pensar en el que ens envolta?

No ho sé. Ja m’agradaria tenir la resposta, però és ben cert que des d’un punt de vista crític no té cap sentit, i potser per això estic convençuda de la nostra extinció, sigui quan sigui. Vivim com si el futur no hagués d’arribar mai, fem plans d’aquí a 10 anys com si la mort no estigués a la baralla de cartes que ens toquen cada dia. Contaminem, explotem i esgotem els recursos naturals, ens matem o som indiferents davant el dolor dels altres. Fins que ens toca a nosaltres, és clar. Sortim al carrer per inèrcia, perquè és el que toca, el que fa tothom. Tothom compra, tothom es toca amb les mascaretes per sota del nas, per cobrir l’expedient, perquè som conscients que ens vigilen que si no, ni això faríem mig bé. Cal que ens portin de bracet, perquè no som constants per millorar, no sembla que tinguem personalitat, força de pensament. Potser això és resultat de tants anys d’una educació mediocre, de la manca de recursos, del culte a l’individualisme. Ens agraden les grans mostres de solidaritat a YouTube, però en el nostre dia a dia no em diguis res, no em miris a la cara si et llenço el fum a la cara, si no recullo la caca del gos del parc infantil, si m’ajunto amb els meus amics en una festa sense respectar les mesures de seguretat i al dia següent vaig a treballar com si res, si dono un petó a la teva germana petita perquè és tan bufona, si al súper no em poso gel, si a la botiga esternudo a sobre del vestit que m’acabo d’emprovar, si quedo per sopar amb els meus amics encara que faci setmanes que nos ens veiem. Tot el que té a veure amb cuidar-nos com a col·lectiu ens fa mandra, però si es mor el nostre ídol, manifestem la nostra pena abraçats a desconeguts. Potser, que comencem a mirar més enllà dels nostres peus i del requadre que ocupem al terra. Potser, així no caldrà esperar que els marcians ens vinguin a salvar. Potser serem nosaltres mateixos els que ens salvarem.