Francesc Guillaumet Periodista

El cap de Govern, Xavier Espot, es queixava dimarts passat del fet que l’aixecament de les restriccions entre Catalunya i el Principat només se circumscriguin als residents i no contemplin que es pugui anar a passar uns dies a un hotel o a una segona residència. Ho deia, a més, atenent al redactat del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i admetia que si se’n fa una lectura restrictiva és evident que aquesta segon premissa no es permet.

De fet el que aquesta pandèmia ha demostrat és que a l’hora de la veritat cal ser un expert per fer-se càrrec de totes les mesures, restriccions i excepcions. Quan el Govern de la Generalitat va anunciar què es podria fer i què no a partir del dia 21 de desembre el més adequat era fer-se un esquema en una llibreta de com quedava tot plegat. Sigui com sigui, però, les mesures aprovades pel govern no han agradat a Andorra perquè, a priori, encara dificulta l’arribada de turistes procedents de l’altre costat de la Farga de Moles. Andorra, però, no és l’única que no està satisfeta de l’equiparació que, de moment, ha aprovat l’executiu català. Sense anar més lluny a principis de la setmana passada la Vall d’Aran carregava contra la Generalitat i exigia les mateixes mesures d’equiparació que ara tenen Andorra i l’Alt Urgell. En el seu cas, però, per recuperar la mobilitat cap a França sense tants impediments a través de les fronteres de Les o la del Port deth Portilhòn. I encara que cal veure com es posiciona avui la Generalitat (tothom està pendent d’una roda de premsa per veure si s’aixequen restriccions, se’n posen de noves o les deixen totes com estan) el que és clar és que aquest virus reconsagrat que aviat farà un any que ens fa la vida impossible ha recuperat el concepte de frontera. N’hi ha de totes classes i de tots els colors. No només el pas entre Andorra i Catalunya està restringit per segons quines activitats sinó que el cap de setmana passat transcendia una nova soca del coronavirus localitzada a la Gran Bretanya que ha obligat el país presidit per Boris Johnson a extremar les mesures. Molts Estats tallaven la comunicació amb els britànics per aquesta raó, milers de camions quedaven parats esperant poder passar de les illes cap al continent i a la inversa i saltava una altra alarma que feia posar en alerta màxima el món científic. I és que aquesta nova variant del Covid-19 és extremadament contagiosa. Tenint en compte que el que teníem fins ara també ho és molt, les possibilitats d’increment d’infeccions es multipliquen de manera exponencial. 

Deia que aquesta pandèmia ens ha fet recuperar les fronteres. Podem parlar de les físiques (com les de la Gran Bretanya i Europa, les d’Andorra i Catalunya o les de la Vall d’Aran i França). Però les fronteres personals també han crescut com si d’una manera física s’aixequessin murs entre nosaltres. El cas més clar és el d’aquestes festes de Nadal, on amics i familiars han hagut d’aixecar fronteres imaginàries per evitar unes trobades que d’altra banda eren d’allò més habituals en aquestes dates. De fronteres n’hi ha ara entre pares i fills, que eviten el contacte per no posar en risc la gent de més edat, entre companys de feina que es trobaven per celebrar la prèvia de les festes de Nadal, entre la pròpia gent que passa pel carrer, amb la seva expressió amagada darrere una mascareta que ha arribat per quedar-se i que portarem encara durant molt temps.

L’única bona notícia que hi veig en tot plegat és la que es va produir ahir: l’inici de la vacunació. A Catalunya i a Andorra es començarà per les residències i pels seus treballadors, es continuarà amb la gent més vulnerable per raons d’edat o de salut i seguirà amb treballadors essencials per tenir immunitzada la població en el darrer tram de l’any que ara estem a punt de començar i que tampoc podem rebre com hem fet durant tota la vida. Amb aquest punt de partida és d’esperar que poc a poc, i tant de bo sigui sense adonar-nos-en massa, la situació es vagi normalitzant. Pel cap baix és evident que l’estiu que ve ja no serà com aquest passat perquè una gran part de la població (encara que no tota) ja tindrà protecció contra el maleït coronavirus detectat per primera vegada a la província xinesa de Wuhan. Quan això arribi, però, caldrà fer un recompte de danys i la llista no serà curta. Des de les pèrdues personals (les més importants i lamentablement irreparables) a la dels negocis que hauran hagut de tancar per culpa de la pandèmia. I és segur que el món sencer quan giri la vista enrere veurà la magnitud d’una tragèdia. Des d’aquell mateix moment, però, caldrà articular mecanismes sanitaris, econòmics i socials perquè si es repeteix el que ha passat ara no ens torni a agafar desprevinguts. Perquè només cal fer un repàs a la història per veure que el 1918 vam tenir una pandèmia, la de la grip espanyola, de repercussions iguals o pitjors. O recordar que el VIH, encara sense vacuna efectiva encara que amb tractaments que fan crònic el sida, no té cura tot i haver-se detectat als anys vuitanta i tenir encara la categoria de pandèmia. Per tant, només tenint present la nostra vulnerabilitat podrem avançar amb garanties cap un futur sanitàriament més segur.