L’amor universal
Arriba l’època del Nadal i es parla d’amor. És el sentiment més destacat en aquestes festes. Regals, trobades familiars, reflexions, Santa Claus, la neu, els rituals religiosos... La societat es vesteix diferent per viure un temps on l’amor és el protagonista. I d’aquest amor surten altres emocions com la compassió, el perdó, l’alegria, la il·lusió, la pau... L’amor, com a energia universal, la més potent del cosmos, torna a situar-se on li pertoca: en el centre de tot. Aquests dies a la consulta molts em deien que no els agradava aquesta idea de l’amor, ja que ho veien com un amor superficial, adequat al sistema capitalista del consum; o també com un amor fals, oportunista en el sentit que ara al haver-hi la sensibilitat religiosa la gent s’obria als altres i compartia amorosament. Jo, en aquest exercici dialèctic amb la gent a la taula de la consulta, no defensava l’amor del Nadal, però si deia que sigui des d’un sentit capitalista o oportunista pel fet religiós l’amor torna a estar a les nostres vides, i això és el més important. Important perquè almenys durant unes hores, dies o setmanes tots nosaltres tornem a sentir la humanitat dintre nostre, en els nostres cors i en les nostres relacions i vides. Tornem a ser humans i estimar-nos amb l’amor humà, una energia o emoció que sembla ser que durant la resta de l’any no existeix.
Si que és veritat que amb aquest nou temps que estem vivim, amb la pandèmia de la Covid-19, la sensibilitat humana s’ha tornat a mostrar i recuperem la idea de comunitat i germanor. Tant de bo fos així tot l’any, cada dia dels 365 dies que gira la terra al voltant del seu eix. Però la pregunta és per què? Per què no hi ha amor humà entre nosaltres fora d’aquest temps nadalenc? La resposta està en la inconsciència de l’humà en aquesta era. El Nadal i la seva càrrega energètica de per si, sumat al clima religiós que es crea i la intensitat emocional del consum capitalista fa que l’humà tingui consciència del propi humà que és, del germà i germana que és l’altre i la raça humana torni com a espècie a despertar. Passada tota aquesta voràgine nadalenca la inconsciència humana torna, ja que l’entorn canvia i l’humà desapareix de nosaltres sense adonar-nos. Per aquest motiu, vull que aquest escrit reflexiu d’avui sigui el meu regal de Nadal per a tots vosaltres, lectors, i que d’ell pugueu treure la consciència humana que resideix en el vostre interior, en el nostre interior, i viure a partir d’aquest dia 22 de desembre amb amor humà la resta de les vostres vides, la resta de les nostres vides.
I per què desitjo això? Perquè si tornem a viure cadascú de nosaltres amb l’amor humà que tenim la felicitat es farà nostra, i tu seràs en la teva vida individual feliç. Es tracta d’una simple fórmula de l’univers: vida + amor = felicitat. Quan vius la teva vida amb amor la felicitat regna la teva existència. I és que l’amor, com et comentava abans, és l’energia més potent de tot l’univers. L’energia de l’amor és l’energia de la creació, i la vida és creació, naixement. Només has de mirar com es manté la natura, a través de l’amor, que es representa amb la seva bellesa natural diària creant i creant, naixent i naixent. Qui viu amb amor és feliç. Però què és l’amor? Com podem viure amb amor per ser feliços si no sabem què és l’amor? Els grecs antics tenien un terme molt propi amb el que definien exactament la veritat de l’amor. El terme es deia àgape, i significava traduït amor universal. Vindria a dir que pel fet d’existir, qualsevol cosa que existís, s’havia d’estimar i reconèixer, apreciar, valorar, ja que la seva existència d’una o un altra manera condiciona també la teva vida. Els antics tenien la idea que tota existència, sigui un animal, un humà, un objecte o un ésser viu de la natura, està interrelacionada entre si. Per tant tot està interconnectat i tots depenent de tots. Ser conscient d’aquest fet i valorar a cada existència pel motiu que d’una o un altre forma afecta la teva vida i a tu és viure amb amor universal, amb àgape. Quan tenim aquesta noció de la vida i de tots els seus elements t’adones que tu no ets res sense el que t’envolta, i que has de valorar tot per poder existir. Com deien els grecs: «Tu no existeixes sense la resta de l’existència». Aquest és l’amor més pur, l’amor de la vida, l’amor universal. A tot has d’estimar, i a tot el que et passa has de valorar, ja que tot serveix perquè existeixis i puguis ser vida.
En referència a aquesta idea d’amor universal, en els meus viatges existencials amb tribus indígenes i amb cultures ancestrals una de les maneres per començar a practicar aquest tipus d’amor i sentir-lo és reconèixer com a existència viva tot el que està al teu voltant. De forma molt senzilla dius en veu alta o mentalment «reconeixo la teva existència...» i dius el que reconeixes. Per exemple: «reconeixo la teva existència... Cotxe, aigua, ulls, carrer, arbre, cabell, mare, fill, amic, parella...». Has de reconèixer tot el que està convivint en existència amb tu. Com deia abans, qualsevol cosa: persona, element de la natura, objecte, parts del meu cos, etc. I quan reconeixes el que està viu tens a la vegada la idea de quin valor té per a tu allò, que representa per a la teva vida, en què t’afecta. Aquest és l’amor que et farà feliç.
Durant els deu anys de consulta que porto he posat en pràctica aquest amor universal i el seu ritual de donar existència a tot i a tu mateix a través de la paraula, i he vist centenars de persones entrar en un estat de pau i desaferrament total, sentint amor pur i autèntic. Val la pena. L’amor és la millor forma de vida que existeix. Aquests és el meu regal per a tu. Gaudeix-lo!