Mitomania i cleptomania
Tots dos trastorns són conductes guiades per la impulsivitat, són el resultat d’una forma deficient i no adaptativa d’afrontar l’ansietat. La persona quan sent el malestar, actua impulsivament, no té control sobre la seva conducta, és incapaç de pensar en les conseqüències a llarg termini. Li urgeix actuar, no coneix una altra manera d’afrontar-la i entra en un bucle sense sortida, la conducta es repeteix contínuament.
Perquè m’entenguis millor: vas pel carrer i comença a ploure, el teu instint és accelerar el pas o córrer, passats uns segons recapacites i redueixes la marxa. Estàs veient que et mullaràs facis el que facis, doncs, en la mitomania es fa servir la mentida i en la cleptomania, el robatori. Es menteix i es roba per calmar l’estat d’ansietat, igual que corre sota la pluja per no mullar-te. Una altra forma d’afrontar l’ansietat es llençar-se al consum de tabac, alcohol, al joc, etc. És la seva manera de trobar el benestar. Només que en aquests dos trastorns no hi ha premeditació, és instantani i inevitable.
Encara que siguin trastorns de la conducta diferents, comparteixen la mentida com a factor comú. En el segon, es menteix per a emmascarar la conducta de robar i en el primer, el fet de mentir és la seva patologia. Col·loquialment, és més coneguda com mentir compulsivament. No és que mentir sigui una font de plaer, sinó que es fa per a evadir la realitat, es té la necessitat de crear una diferent a la pròpia. Són conductes apreses amb la metodologia assaig- error, la persona ho ha fet diverses vegades i ha obtingut resultats favorables, aconsegueix beneficis immediats. Aquesta conducta s’adquireix en la infància, al voltant dels 8 anys. És quan adquirim la teoria de la ment (jo sé que tu saps que jo sé), és la capacitat d’inferir els estats mentals dels altres i a partir d’ells, l’infant pot guiar la mentida cap als seus interessos personals.
S’adona que cada vegada que té un problema o un objectiu a aconseguir, quan menteix el soluciona. Si ha fet una entremaliadura i la seva mare o pare, li volen imposar un càstig, menteix per a justificar-se, igualment, amb l’objectiu a aconseguir. Si ha de fer els deures i a força d’inventar-se excuses, queda impune, surt reforçat de l’experiència. Van passant els anys i la conducta va guanyant pes en la seva manera de viure, gira entorn de la mentida. La seva teoria de la vida és: Per a què enfrontar-se als problemes, si mentint es poden solucionar? Si no els veig, no existeixen!
Es podria resumir com la necessitat de crear una realitat diferent a la pròpia, és buscar una vida perfecta o si més no, no inferior a la dels altres. És un acte impulsiu, quan una situació li sembla desagradable, s’inventa una altra més plaent i adaptada a les seves circumstàncies. És el narcisisme en estat pur. És voler ser el centre d’atenció en tot moment o també, pot ser per a aparentar un estil de vida. En aquest segon cas, ja entra en joc la baixa autoestima. La persona no s’accepta a si mateixa i crea una altra vida, distorsionant l’actual. Està canviant la manera d’entendre-la i intenta que els altres la vegem igual. Té por al judici extern, creu que la nostra vida és millor que la seva.
Malauradament, les conseqüències a llarg termini són el rebuig social, el seu cercle més pròxim deixa de confiar en ella, per consegüent, troba refugi en les xarxes socials. Són la seva segona llar, ha aconseguit que siguin el seu hàbitat natural. És un lloc on ningú la coneix i pot inventar-se les històries que vulgui, fins i tot portar una doble vida, si així ho desitja. Si en alguna ocasió, algú descobreix la seva mentida, mai ho reconeixerà, trobarà alguna explicació per a justificar-se. La seva conducta a part de ser funcional, també és instrumental, és a dir, la fa servir com a mitjà per a aconseguir alguna cosa a canvi, ja sigui material, ser acceptat en algun grup social, aconseguir algun favor o evadir responsabilitats.
Per altra banda, en la cleptomania, es fa un ús exclusivament funcional de la conducta. El seu únic objectiu és reduir el nivell d’ansietat. No obstant això, la seva edat d’adquisició és més tardana que en l’anterior trastorn, majoritàriament està entre els 14 i 21 anys. Aquest trastorn és una addicció més, l’addicció a robar i es podria resumir com l’impuls incontrolat d’apropiar-se d’objectes aliens, aquests objectes no tenen valor econòmic, ni emocional.
Amb això vull dir que mai robarà diners, perquè la seva idea no és intercanviar-los per alguna cosa més, no busca una recompensa econòmica, es fa per a recuperar el benestar. La persona sent la necessitat d’apropiar-se d’una cosa aliena, qualsevol objecte li serveix. Alguns exemples serien, robar menjar per a peixos, sense tenir peixos; articles de maquillatge, quan la persona mai es maquilla; llibres, encara que no sigui lectora, etc. No importa el lloc, pot ser en un centre comercial, en un bar, en el lloc de treball, en cases alienes, etc. A causa de la freqüència dels robatoris, la persona té la seva casa plena d’objectes innecessaris, es torna acumuladora. D’aquí la necessitat de mentir, per a justificar tot aquest material.