Adeu Coprincipat, hola República
Quan el bisbe d’Urgell, Pere d’Urg, i el compte de Foix, Roger Bernat III, signaven els Pareatges el segle XIII, neixia un territori neutral i independent políticament dels comptats i regnes veïns quins habitants obtenien protecció física per part de l’home d’armes i protecció espiritual de la mà del clergue. En contrapartida, ambdós senyors percebrien dels seus vassalls les corresponents rendes a través dels tributs que el sistema feudal comportava intrínsecament a l’Edat Mitjana. Podríem considerar, conseqüentment, que s’establia una fórmula estabilitzadora i beneficiosa per a tothom (allò que avui en diríem un win-win), ideal en un període de la història de la humanitat que es va caracteritzar per les injustícies, el desequilibri social, el menyspreu a la vida humana, la misèria…
Al segle XXI, aquest status quo encara vigent esdevé qüestionable. Els coprínceps ja no cobren impostos dels seus súbdits, per la qual cosa, el seu major benefici feudal s’ha esvaït, i aquests no necessiten la seva protecció armada en una época poc conflictiva on la fe religiosa, gairebé imprescindible per subsistir en aquells difícils temps, ha perdut prevalència. La conversió del Principat d’Andorra l’any 1993 en un Estat de Dret reconegut per la comunitat internacional i sustentat en una nova carta magna, relega els coprínceps a una posició menys poderosa, tot i ostentar la capçalera de l’Estat, separa i defineix els tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i estableix un règim adaptat a l’era actual que vivim amparat en els drets humans. O, si més no, així hauria de ser…
«Siguin els furs mos tutors i mos prínceps defensors», proclamem quan cantem l’himne nacional. Els nostres prínceps ens defensen o més aviat ens ataquen? Un ens imposa els seus dogmes com a dil·ligent representant de la Santa Esglèsia Catòlica, Apostòlica i Romana, limitant les nostres llibertats i anhels atorgats per l’Estat de Dret. L’altre vetlla indubtablement i prioritària pels interessos de la república que l’ha posicionat en el càrrec democràticament, i dels seus aliats de la Unió Europea (UE). Un és escollit pel seu superior, Sa Santedat el Papa, i l’altre ens és designat cada cinc anys per la voluntat dels electors francesos. I nosaltres, ens agradi o no, els hem d’acceptar. És comprensible que es deguin a qui els posiciona en el tron, però és qüestionable que per aquest motiu actuin d’una manera hostil i autoritària envers els seus súbdits andorrans.
En una efímera visita l’any 2010, l’excopríncep Nicolas Sarkozy exposava en un discurs paternalista i alliçonador a la Casa de la Vall, com de maligne era el tarannà i la base administrativa-legal en matèria fiscal i bancària del nostre país. Va exigir un canvi estructural i ens va amenaçar amb la renúncia al càrrec de copríncep en cas de no accedir-hi (a això se li’n diu xantatge). Va ser l’inici del nostre declivi econòmic i de la pérdua absoluta de la independència que els Pareatges consolidaven l’any 1278. El canvis als quals la comunitat internacional ens ha sotmés han estat transcendentals en la transformació d’Andorra i en la pèrdua de sobirania, violada sistemàticament per altres Estats com els Estats Units a través del Fincen en la crisi de BPA i del Regne d’Espanya amb les seves intromisions reiterades contra el sistema fiscal i l’espionatge a què ens han sotmés, entre altres actuacions inadmissibles des de l’òptica del dret internacional. Conseqüentment, la capacitat de decidir per nosaltres mateixos i la nostra prosperitat estan en risc com mai abans ho havien estat. Aquesta afirmació es reforça donada la situació pandèmica actual que limita l’activitat económica, impedint l’entrada de recursos a les arques estatals, i la paralització de la major part de l’activitat empresarial.
Per adobar-ho, els que ens han imposat les modificacions que hem acatat, no ens ajuden en la dimensió necessària que, en relació a la posició jeràrquica que ocupen dins l’organigrama andorrà o per la seva capacitat econòmica, haurien d’aportar. Ans el contrari: ens posen cada vegada més pals a les rodes. Definitivament, «mos prínceps defensors» no ens defensen i segueixen abusant del seu poder, salvant-se així de la crema en l’àmbit que més els concerneix. Queda, per tant, demostrada la incompatibilitat existent entre els càrrecs de president de la república francesa i de bisbe de la Diòcesi d’Urgell amb la capçalera d’Estat de l’encara Principat d’Andorra, donada la conflictivitat d’interessos inherent.
Estem caminant ràpidament cap a un abisme i si no volem estavellar-nos-hi, hauríem de debatre la idoneïtat del model desenvolupat al llarg dels darrers 742 anys i plantejar la transformació del Principat en una república. És tan senzill com celebrar un referéndum (no n’hem fet cap més des de 1993…) preguntant clarament: «Desitja que Andorra esdevingui una República i deixi de ser un Principat?» Una altra opció és l’aparició d’un partit polític republicà que en cas de guanyar les eleccions al Consell General amb majoria absoluta, li donés a aquestes un caire plebiscitari. I si Andorra es converteix en una república no serà cap trauma; més aviat tot el contrari, serà un avenç molt beneficiós. La nostra sobirania es refermaria a l’empara del dret internacional que la nostra condició d’Estat de Dret duu implícita, conscients òbviament de les dimensions, capacitats i limitacions del nostre petit país. Tractaríem gaudint del mateix rang amb els països veïns i amb la comunitat internacional (en ares de la humilitat, que és una gran virtut) sense el condicionament a què ens sotmeten els coprínceps. Demostraríem al món que, en un estat demòcrata, abolir figures o títols privilegiats designats divinament o per usos, costums i pactes obsolets, com els de rei/reina, príncep/princesa o emperador/emperadriu, és possible a les societats on els ciutadans viuen en pau, respecte, harmonia i llibertat. Decidiríem democràticament les lleis que regularien totes les nostres llibertats i obligacions sense lligams amb cap institució religiosa donat que el poder recauria plenament en el poble (república ve del llatí res/rei: cosa, assumpte, fet… i de publicus/um: relatiu al poble, de domini públic). No caldria que s’instaurés un president de la república; el mateix cap de Govern pot abarcar ambdues funcions. Els protocols, el ceremonial i la burocràcia podrien (de fet haurien de) veure’s reduïts amb el propòsit de rebaixar despeses absurdes de diner públic. I altres avantatges que em vindran al cap demà…
S’imposa una reacció a la incertesa que els temps actuals comporten, despertar del malson que podríem estar començant a patir i prendre decisions individuals i col·lectives fermes per deixar endarrera la pauta medieval obsoleta i retrògrada que condiciona el nostre benestar i aplaca la nostra dignitat com a societat lliure. Si hem estat capaços de transformar en els darrers anys les bases d’Andorra en matèria social, financera, fiscal, etc. fins a extrems que molts no haurien ni tan sols imaginat, estic segur que podem optimitzar aquesta trajectòria d’adaptació a la globalització que, malauradament, s’acosta més a una involució que a una evolució, hores d’ara. Naveguem entre dues aigües: la de la integració a la UE amb un règim especial d’associació i al mateix temps volem surar intentant no trencar amb els trets excepcionals andorrans que durant segles ens han regit, però que cada cop son menys acceptats ni contemplats com a viables en una societat demòcrata, segons els paràmetres internacionals. Voldria obrir el debat sobre el fet de si una absoluta i atrevida independència política sota el paraigua d’una república contribuiria a poder decidir per nosaltres mateixos més i millor, apartada de l’ombra de dues institucions forànies que es van establir en un moment de la història completament diferent a l’actual.
Em preocupa el futur del nostre país i vull actuar. Si algun lector d’aquest modest article comparteix les meves inquietuds, em complaurà rebre un missatge per correu electrònic a [email protected] per tal d’intercanviar opinions i, si s’escau, plantejar la creació d’una plataforma ciutadana o d’un partit polític que pogués argumentar i defensar les reflexions abans exposades a la seu Consell General. Deixem de ser submissos i reivindiquem allò pel que tants anys hem lluitat nosaltres i els nostres ancestres: la llibertat, la independència i la sobirania d’Andorra.