Profanació de tombes
La societat no acostuma a posar-se d’acord en molts temes, però crec que puc arriscar-me a assegurar que en aquest que tractaré hi haurà quòrum. Vull parlar de la sistemàtica profanació de tombes que es ve realitzant des de fa molts anys a Egipte. De les famoses mòmies.
A Occident quan parlem de profanació de tombes ni tan sols ens referim a obrir-la i treure les restes mortals d’una persona, sinó més aviat a que algun malvat l’hagi pintat amb pintura o hagi fet malbé algun ornament. I això ens provoca rebuig, indignació i un sentiment de solidaritat amb els familiars de la víctima, que evidentment no pot fer res per defensar-se.
No obstant això, en mostrem com a testimonis sords, muts i indiferents davant l’espoli que aventurers, investigadors, arqueòlegs i gent anònima ha fet des del passat segle a les tombes no només dels faraons, sinó de qualsevol que estigui tancat en un sarcòfag. No ens fa res pagar l’entrada d’un museu per veure les restes humanes d’una persona que va morir fa segles. Ens diverteix, ens agrada, i a la vegada ens deshumanitza observar a través d’un vidre el que queda d’una persona que va ser viva i que quan va ser enterrada estic segura que no s’imaginava haver de patir aquest despropòsit. Fa tants anys que va morir que a qui li importa, oi?
Això em fa pensar que llavors la mort d’un individu no importa tant com els anys que fa que es va produir el decés. A partir de quin moment una persona perd el dret a descansar en la seva tomba i estem avalats per aprofitar-nos del seu cos en benefici propi? Tot s’hi val en nom del coneixement? I del coneixement de qui, de la gent del primer món?
Soc persona de lletres i m’encanta aprendre coses noves cada dia, i entenc el valor del coneixement que ens han proporcionats molts investigadors sobre la vida d’altres civilitzacions, però també crec que això no pot ser una carta verda per fer de tot. Per què no es pot estudiar sense haver de maltractar el seus cossos, portar-los a un altre país i exposar-los a l’ull anònim sine die? Per no parlar de la doble moral que sempre s’aplica per diferenciar els nostres actes del que fan els altres. Anomenem saquejadors i lladres a qui obre una tomba egípcia i s’emporta l’or i les joies que volien endur-se a l’altre món, però com se li hauria de dir a qui s’emporta el mort? Sempre m’ha cridat l’atenció com ens amaguem darrere les paraules per justificar els nostres actes. Un fetus no pot dir-se nadó fins que no té 24 hores de vida, a l’igual que una persona morta perd la seva identitat com a ésser viu i passa a ser despulles mortals.
Fa uns anys, jo també vaig pagar una entrada del British Museum per veure els vestigis d’altres èpoques, i quan vaig arribar a la sala de les mòmies no vaig aguantar ni cinc minuts. Quin espectacle més dantesc. Qualsevol s’imaginaria que passés això amb morts dels nostres, que els traguessin dels cementiris i els despullessin de la seva dignitat sota l’argument de la necessitat del saber? Oi que estaríem indignadíssims? Jo vaig haver de marxar d’aquell lloc fastiguejada i encara no entenc com vaig ser la única que ho va fer.
I la roda no s’atura. Aquest mateix any es van descobrir 59 sarcòfags intactes (a partir de llavors, ja no) a Egipte. I es va fer una presentació als mitjans de comunicació. És veritat que ara la profanació la fan els propis egipcis, però això per mi no canvia res.
L’altre dia va morir Maradona i personal de la funerària es va fer fotos amb el seu cadàver al taüt. Van ser acomiadats, però tothom es va escandalitzar tant que van rebre amenaces de mort i van haver de sortir públicament a demanar disculpes. Ja veurem que passa d’aquí dos mil anys si encara hi som.