Francesc Guillaumet Periodista

El Govern d’Andorra va demanar la setmana passada a la Generalitat, com a gestor de la pandèmia a Catalunya, que li doni les mateixes autoritzacions o limitacions que als veïns de l’Alt Urgell. L’objectiu de la petició (que la Generalitat ha de respondre encara) era que avui mateix ja hi pogués haver plena mobilitat entre ambdós territoris coincidint amb l’inici de la segona fase de la desescalada. Però arran de l’increment de la velocitat de transmissió del virus Catalunya ha frenat aquesta fase fins al 21 de desembre. De totes maneres, la petició té tota la lògica del món atés que, malgrat la frontera de la Farga de Moles, la relació entre l’Alt Urgell i Andorra és constant, com ho és la d’altres territoris limítrofs (en aquest cas sense cap frontera real però sí administrativa) com Lleida i la Franja de Ponent o les tres Cerdanyes. El debat sobre la integració a les comarques o a les regions sanitàries per intentar atenuar els efectes del tancament perimetral, doncs, ha arribat per quedar-se mentre no se superi la pandèmia i és una realitat que cal tenir en compte.

Aquesta és només una de les conseqüències que té la pandèmia que ens ocupa des del mes de març. De fet, a l’hora de delimitar què es pot fer i què no en un territori sempre hi haurà quelcom d’irracional que no respondrà ben bé a la realitat existent. El cas d’Andorra és paradigmàtic. Un estat es veu paralitzat en part per les decisions que es prenen a l’altre costat d’una i altra frontera (de moment ja s’ha aconseguit un acord perquè puguin venir a comprar la gent d’alguns indrets de França). En paral·lel, des de l’altre costat de la frontera es lluita cada dia contra una pandèmia i també contra les lògiques reclamacions dels sectors econòmics afectats per les restriccions, que hauran de tancar negocis si no s’activa amb rapidesa l’activitat. En aquest joc d’avanços i retrocessos, les fronteres hi han guanyat presència. Ja havia escrit alguna altra vegada que en un món globalitzat com el nostre és curiós que es posi en quarantena una mobilitat que feia possible anar de la Xina als Estats Units i de Rússia a Sudàfrica  com si es tractés d’agafar l’Alsina Graells que pujava i baixava de la Seu d’Urgell per l’antiga C-1313.

Però del que està passant aquest any (esperem que d’aquí uns quants mesos ja li tinguem un peu al coll) se n’ha d’extreure algunes conclusions. I la primera és que no estem preparats per afrontar una pandèmia d’aquestes característiques. Cada país fa el que bonament pot (uns amb més contundència i d’altres amb restriccions més atenuades) i qui sap si en sortirem ben parats d’aquesta. És més. El que fa un país afecta també els seus veïns, com és el cas de la decisió d’Espanya privant la mobilitat entre comunitats de Nadal a Reis si no es per motius familiars o la decisió de França de posar traves a la gent que vulgui venir a esquiar a Andorra (França ha tancat les seves pistes i el Principat encara no les ha pogut obrir tampoc). D’entrada el que està clar és que el sistema econòmic s’ha ressentit moltíssim de la nova realitat que vam estrenar al més de març. El consum ha baixat i la gent que pot estalvia, que és exactament el que passa en totes les crisis que ha afrontat la història de la humanitat. Pel camí es quedaran molts negocis. Bars, restaurants i alguns comerços no podran aguantar l’embestida que ha suposat haver d’estar tancats gran part del temps. Qui té la sort de ser Estat potser ha pogut donar ajudes més raonables als seus conciutadans. Pot ser el cas d’Andorra però no el de Catalunya, que ha pogut gestionar la pandèmia en aquesta segona onada (com reclamava fer-ho també a la primera) però que no té la capacitat econòmica per acompanyar els sectors afectats pels tancaments. Ho van reconèixer la setmana passada la consellera de Salut, Alba Vergés, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper i el cecretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon. «Si poguéssim donar més ajudes no hauríem reobert», van venir a dir tots tres. Segurament pensaven en el cas d’Alemanya, que quan ha abonat el 70% de la caixa que havia fet la restauració del seu país l’any passat quan ha decidit que tanquin portes. Però la realitat és la que és. Catalunya gestiona la pandèmia sense massa capacitat econòmica per fer-ho i ho fa quan la ciutadania ja està cansada de restriccions, confinaments i tancaments de negocis. Quan es va fer a la primera onada, que és just quan la pandèmia acabava de fer acte de presència al país, va ser l’Estat qui va agafar el bou per les banyes. A més de tenir més capacitat econòmica i més instruments per gestionar la situació (els ERTO en són un bon exemple) també li jugava a favor un estat d’opinió encara molt sorprès pel que estava passant. En aquells dies la gent sortia a aplaudir els metges (encara s’hauria de fer ara) i tothom entomava més bé les decisions. En aquesta segona onada, que arriba després d’un estiu que ha tingut pujades i baixades, tothom està més cansat de tot. I és lògic. Tant de bo l’horitzó proper de la vacuna que s’hauria de començar a administrar a principis d’any als sectors de població més vulnerable pugui canviar aquest estat d’ànim, que és una cosa intangible però molt important per tot país.

Tornant a Andorra no estaria malament que les solucions que s’implantin ara, com la d’articular mecanismes per quan hi hagi restriccions, ja es fessin de manera estructural per quan vagin maldades, que al fi i al cap el flux amb l’Alt Urgell és constant i l’aeroport està enclavat a la Seu. Per tant, hi ha totes les raons (i més) per tenir en compte el Principat cada vegada que s’implementin mesures que afectin aquest anar i venir constant de població. I és que si Andorra té en el turisme de neu i el comerç un dels seus principals actius és obvi que no només el país dels Pirineus se’n beneficiarà econòmicament si les coses van bé, sinó també el seu entorn més immediat.