Victoria Gómez Pérez Periodista

Proactiva Open Arms és una ONG coneguda i reconeguda a escala internacional per la seva encomiable labor de salvament marítim al Mediterrani. L’entitat la va crear un grup de socorristes de la platja de Badalona que, farts de veure com cada dia moren a la deriva desenes de persones a la cerca d’un futur millor, va deixar-ho tot per endinsar-se a alta mar i rescatar el màxim nombre de vides possible.   

Quan vivia a Barcelona era voluntària d’Open Arms. Mai vaig arribar a navegar ni a ser testimoni presencial d’un rescat, però cada vegada que una de les seves naus arribava a port per realitzar tasques de manteniment hi col·laborava convençuda que estava fent del món un lloc millor. Perquè per a què una ONG funcioni es necessiten molts voluntaris i a Open Arms hi treballen de manera desinteressada més de 600 persones cada any, més unes 31.000 que en algun moment destinen part dels seus ingressos a la causa. Això ha permès salvar 61.000 vides de més de 20 nacionalitats, de totes les edats, en 80 missions humanitàries que equivalen a sis voltes a la Terra a bord de l’Open Arms, el Golf Azzurro i l’Astral, aquest últim un veler de luxe donat a l’ONG per un dels homes més rics d’Itàlia.

Amb aquesta definició sembla mentida que algú pugui estar en contra de la feina d’Open Arms, oi? Doncs, bé, el cert és que els migrants no són els únics que es juguen la vida fugint de les guerres i misèries dels seus països. Els voluntaris de l’entitat catalana també posen en risc la seva llibertat, i els seus líders han estat acusats en diverses ocasions per les autoritats judicials europees de tràfic de persones. Per si la paradoxa no fos prou, cal destacar que són els mateixos països els que després no els permeten desembarcar en els seus ports quan van carregats de persones –automàticament refugiades–, a vegades amb menors i bebès, i els abandonen a la seva sort en aigües internacionals, independentment de la climatologia i les condicions de la mar.
 
En total, i en data de 25 de novembre del 2020, han mort enguany al Mediterrani 945 persones, 132 d’elles en la ruta cap a Espanya. Aquest lamentable rècord es va batre l’any 2016 quan 5.143 persones van perdre la vida en la qual va ser la crisi migratòria més gran després de la Segona Guerra Mundial. Val a dir, però, que cap xifra és real, ja que només es dona per morta una persona quan es té el seu cadàver, i en els naufragis cap a Europa han desaparegut milers d’homes, dones i infants. Per això, Open Arms s’encarrega no només de rescatar els vius, sinó també els cossos que floten a l’aigua, per després poder-los dur a terra ferma, practicar-los una autòpsia i, si és possible, repatriar-los al seu país d’origen, normalment a milers de quilòmetres d’on han mort. 

Aquests dies Open Arms viu el seu cinquè aniversari i una bona prova que la seva tasca continua sent més necessària que mai són les imatges que la mateixa entitat va facilitar als mitjans de comunicació la setmana passada. Són de l’11 de novembre; és de dia i un dels seus vaixells rep l’avís que hi ha una embarcació en situació crítica. L’alerta la dona un avió del Frontex (l’Agència Europea de la Guarda de Fronteres i Costes), que sobrevola la zona però encarrega a Open Arms el rescat. Quan els socorristes arriben al punt entreguen les armilles salvavides a tots els ocupants de la pastera, però en el moment de traslladar-los a la seva barca, el terra s’esfondra i tothom cau a l’aigua. La imatge més esfereïdora és la d’una dona que l’únic que aconsegueix cridar és «I lost my baby» («he perdut el meu nadó»). Un nadó que va ser rescatat amb vida, però que va morir poques hores més tard. A ulls occidentals, costa entendre com una mare s’embarca, literalment, en un perill tan gran com aquest amb el seu fill acabat de néixer, però s’ha de tenir present que ningú corre tal risc si realment no creu que el que està vivint al seu país és pitjor que el que pot suposar la travessia. A més, la majoria de migrants no sap nedar i alguns, fins i tot, mai han vist el mar. La desesperació els fa fugir de Síria, Líbia, l’Afganistan o Eritrea, pagar milers d’euros a màfies perquè els permetin pujar a una embarcació atrotinada fins que el seu motor (sovint similar a un de joguina) aguanti. Aleshores el vent i les onades els acostarà a Europa i, si tenen sort, les guardes costaneres d’algun país o una ONG com Open Arms els veurà i els rescatarà. Per a alguns serà massa tard i per a altres el trajecte suposarà conseqüències psicològiques irreversibles de per vida. Sovint ens quedem amb la imatge de les persones acabades de pujar al vaixell de salvament resant o cantant malgrat la hipotèrmia, però no pensem que abans d’aquest moment de plena felicitat els migrants, sobretot els que han hagut de creuar l’Àfrica, han viscut abusos, tortures, violacions de tota mena i esclavatge. 

Per tot plegat, és incomprensible com la Comissió Europea es desentén i opta per mirar cap a una altra banda cada vegada que hi ha un naufragi. La crisi dels refugiats és sens dubte el seu fracàs més evident com a òrgan, ja que ha posat de manifest de manera reiterada que no hi ha una política sensata al respecte i els seus mandataris es limiten a discutir entre ells sobre qui ha d’assumir la responsabilitat de cada tragèdia. Fins i tot, va haver-hi una època (fa uns quatre anys i en ple esclat de la guerra de Síria amb Estat Islàmic assassinant a tort i a dret) que Europa va escollir destinar milions d’euros a Turquia perquè fes la feina bruta i no deixés travessar ningú la frontera cap al vell continent a encarar-se al problema amb solucions reals i efectives, dignes d’Estats de ple dret del segle XXI. La justificació injustificable sempre rau en el fet que la comissió no té competències de salvament ni en indicacions de llocs de desembarcament. El buit legal del Mediterrani, doncs, l’ocupen vaixells salvavides com l’Open Arms, el Golf Azzurro o l’Astral que prefereixen enfrontar-se a pressions legals per part d’una comissió incompetent en matèria de refugiats a deixar morir ofegats a aquells que només busquen una vida digna.