Natalia Mena

Estic segura que alguna vegada t’has fet aquesta pregunta, molt sovint al llarg del dia pensem en els diners, entre d’altres coses, no tant perquè tinguem una obsessió compulsiva respecte a aquest tema, sinó perquè constantment en la nostra vida quotidiana, tot el que fem s’encarrega de recordar-nos que té un cost: aparcar el cotxe, posar gasolina, comprar el menjar de la setmana o fer un cafè al bar són despeses senzilles, que formen part del nostre ritual habitual, així que només sortir de casa i posar els peus al carrer, ja sabem que ens tocarà pagar.

Si reflexionem vers els grans valors universals com la salut o l’amor, tots estarem d’acord que són impagables i que no es poden comprar; també coincidirem que afortunadament encara queda alguna cosa com respirar que ens deixen fer sense tributar, bé no vull donar idees, no sigui que algun il·luminat la caci al vol i se li acudeixi crear un impost sobre l’aire.

El cert és que vivim en una societat en la qual queda malament parlar de diners, es considera de mala educació, sinònim de ser materialista, però personalment crec que és un aspecte molt important de les nostres vides, del que hauríem de poder conversar sense tabús. Per això aquesta setmana he volgut plantejar la següent qüestió: quina és la teva relació amb els diners?

Imaginem per un moment que els diners fossin una persona i en la relació que establim amb aquesta; la nostra postura és «jo no et necessito, jo no vull un bon cotxe ni un xalet», és a dir, el que critica als rics, si ets d’aquests, és molt probable que quan tu li dius a algú que no el necessites, doncs t’engegui i, per tant, l’abundància no t’arribi, ja que com que no et cal... Si pel contrari la teva posició és l’altre extrem i vius constantment obsessionat pel capital i sense ell no ets ningú, i el teu valor està basat en «tant tens, tan vals», segurament els diners tampoc voldran estar amb tu. 

Aquesta metàfora ens serveix per saber quin és el nostre balanç en la connexió amb els diners, i la conclusió que extrec és que ni ha de ser una afinitat per dependència, ni tampoc per menfotisme. Com sempre, buscar el terme mig i trobar l’equilibri sembla el més adequat, per tant l’expressió màgica seria et prefereixo: «prefereixo ser milionari, viatjar arreu del món, poder pagar-li a la meva família el que vulgui»; prefereixo, no necessito ni vull, aquesta seria la part interna, és a dir, la nostra ideologia vers els diners, però també hi ha la part externa, que és literalment els diners objectius amb els que comptem per viure. La regla número 1 per a la riquesa que tots coneixem, però que no l’apliquem, i en la cultura actual menys que mai, és gastar menys del que guanyes; quan acaba el mes i et sobren diners, és quan se sent la utilitat i la tranquil·litat que donen. 

Malauradament, vivim en una època d’endeutament on el missatge ha estat tot el contrari: no tens els diners per comprar-te o fer tal cosa, no et preocupis, el sistema s’encarrega de proporcionar-te’ls; d’aquesta manera hem cedit el control de les nostres vides i la nostra llibertat, de forma que saben què consumim, a on, amb quina periodicitat, tenen la supervisió absoluta sobre les nostres finances i per consegüent hem perdut la independència, perquè estem encadenats i supeditats a aquest deute. Com deia el filòsof espanyol José Luis San Pedro: «En mi hambre mando yo». Avui en dia són pocs els que poden dir aquestes paraules, ja que ens han educat per consumir i produir i s’ha esvaït la pràctica de l’estalvi.

Llavors, arribats a aquest punt és quan ens formulem l’altre gran interrogant respecte a aquest assumpte: realment, els diners proporcionen la felicitat? Aquí trobem respostes per a tots els gustos: la típica explicació que diu «no donen la felicitat, però ajuden», «et proporcionen tranquil·litat i estabilitat», «hi ha coses que no es poden comprar amb diners», etc. La veritat és que tots aquests arguments són vàlids, però són pocs els que s’atreveixen a dir obertament que sí donen la felicitat, i aquests són criticats i mal vistos en general. La meva visió pel que fa a aquesta pregunta és que és relatiu, és a dir, si tu vius en l’absoluta pobresa, passes gana, no tens on viure, doncs és evident que t’atorgaran la felicitat, compren literalment la felicitat; ara, si tu tens un bon sou, de 60.000 euros a l’any en endavant (no és el meu cas, però pot ser el de molts), tens una casa més gran, un cotxe més car i menges més, no ets necessàriament més feliç, de fet hi ha estudis que demostren que hi ha gent rica que és més infeliç que persones amb menys mitjans, per tant no és proporcional que quants més diners tens, més feliç ets. 

De fet hi ha una idea molt estesa en els últims anys que defensa que no és més feliç qui mes té, sinó qui menys necessita. I no puc estar més d’acord amb aquesta afirmació; tot i que queda malament que jo ho digui, que he dedicat tota la meva vida professional al món del màrqueting i la publicitat, generant desig i creant necessitats que es traduïssin en acció de compra, al final arribes a la conclusió que no es necessita tant per viure.

Recordo una frase del meu pare quan l’empresa familiar que teníem va patir la crisi del 2008. Ell deia: «Estic tan cansat d’anar darrere dels diners»; el pobre s’hi va deixar la vida, és per això que cada dia em dic a mi mateixa que «els diners no ho són tot», prova a subornar a la mort, perquè no se t’emporti, l’amor perquè et complagui, o el temps perquè es detingui.

Algú tan reeixit i ric com Steve Jobs va fer la següent reflexió, poc abans de morir: «Només ara entenc, un cop que un acumula suficients diners per a la resta de la seva vida, que hem de perseguir uns altres objectius que no estiguin relacionats amb la riquesa».