Jan Arimany Editor de Trotalibros

No són pocs els escriptors que van crear espais imaginaris a l’hora de teixir les seves històries. No és aquest un fenomen que es limiti a la literatura fantàstica com J.R.R. Tolkien amb la Terra Mitjana, J.K. Rowling amb Hogwarts, George R.R. Martin amb Ponent, Ursula K. Le Guin amb Terramar o Patrick Rothfuss amb Temerant. També hi ha escriptors d’altres literatures que es van sentir més còmodes situant els seus llibres en espais imaginats. Així, fins i tot en el cas d’estar inspirats en una localització real, no es veien limitats ni condicionats per la rigorosa coincidència descriptiva o històrica en el desenvolupament dels seus personatges i fils argumentals. 
Un dels casos més famosos és el del comtat fictici de Yoknapatawpha, on William Faulkner va situar gran part de les seves novel·les i que estava clarament inspirat en el comtat de Lafayette, a Mississipí. Marcel Proust, apart de les persones, també va emmascarar les localitzacions que apareixen a A la recerca del temps perdut. Ja podeu buscar al mapa de França el poble costaner de Balbec, que no el trobareu pas, i és que Balbec no existeix, és un indret fictici inspirat en Cabourg. El mateix diria de Combray, el poble inspirat en Illiers on discorre la infantesa del protagonista, però aquest sí que el trobaríeu al mapa perquè el 1971 el Ministeri d’Interior francès va decidir canviar el nom del poble a Illiers-Combray per celebrar el centenari del naixement de Proust.
Tanmateix, un dels llocs literaris ficticis més famosos és Macondo, població que Gabriel García Márquez va fundar i va fer créixer a la novel·la Cent anys de solitud a imatge i semblança d’Aracataca, el petit poble dels seus avis situat al departament colombià del Magdalena. En aquest petit poble imaginari que neix enmig d’una frondosa selva, el Nobel colombià hi va dipositar tota la història del seu país, així com de les passions i sofriments universals. Amb l’habilitat de Faulkner, però amb un paisatge molt més ric, màgic i acollidor que Yoknapatawpha, García Márquez va crear un espai imaginari compartit per tants i tants lectors. 
La meva fascinació per Macondo és la que em va dur a triar el seu nom quan vaig fundar un club de lectura virtual. Ja fa gairebé dos anys que Macondo Club Literario va néixer espontàniament a Instagram i actualment ja supera els cinc mil macondians de moltes parts del món que s’apunten a les seves lectures conjuntes. L’objectiu és exactament el mateix que el del meu canal de YouTube i aviat de la meva editorial: acostar grans obres de la literatura als lectors, no des d’una perspectiva acadèmica, sinó humana, rient, gaudint i enfrontant-nos junts a obres que a priori poden intimidar. Les lectures són en mesos alterns i el sistema d’elecció dels llibres és democràtica. La particularitat en les votacions de Macondo Club Literario és que són a cegues: els macondians trien entre dues opcions amagades rere un pseudònim i l’únic que saben dels llibres que opten a ser la següent lectura conjunta del club és una breu sinopsi d’una o dues frases. Així evitem els prejudicis relacionats amb els seus autors, les editorials que els publiquen, els premis obtinguts o la bellesa de les seves cobertes. Votem amb l’única pista de la història que llegirem. Us imagineu fer el mateix en unes eleccions? Votar només amb les propostes del programa electoral a la mà, sense sigles, noms propis ni etiquetes de cap mena?
Els encarregats de gestionar el club ens diem alcaldes i al llarg del temps s’han creat fins i tot sindicats (per exemple el sindicat gris, compost de macondians malpensats que veuen venir els drames d’una hora lluny). El cert és que s’ha creat una veritable comunitat al voltant de Macondo Club Literario, a les curiositats, bromes i debats que tenen lloc durant totes i cada una de les lectures. Ja hem llegit A l’est de l’Edèn (Steinbeck), Cent anys de solitud (García Márquez), Jane Eyre (Brontë), Creix un arbre a Brooklyn (Smith), Beloved (Morrison), Pare Goriot (Balzac), Fortunata y Jacinta (Pérez Galdós), La llogatera de Wildfell Hall (Brontë), Doña Bárbara (Gallegos) i, amb El Hòbbit, el passat mes d’agost vam començar un llarg viatge per la Terra Mitjana que acabarem al febrer de l’any vinent amb el darrer volum de la trilogia de El Senyor dels Anells. Mentre llegíem Doña Bárbara una macondiana de Veneçuela ens posava en context i ens enviava imatges seves de les planícies d’Apure, el prodigiós escenari de la història. Quan llegíem Fortunata y Jacinta va ser el torn dels macondians madrilenys d’enviar-nos fotografies dels carrers i places que recorre Galdós en la seva obra mestra. Fins i tot llegint El Senyor dels Anells una macondiana resident a Suïssa ens enviava fotografies de la regió on Tolkien es va inspirar per crear Rivendel! 
No només els escriptors poden crear espais col·lectius imaginaris. Internet ens ha donat la clau de tot un univers de possibilitats. Podem connectar amb persones de tot el món i construir des de zero, en les tenebres de la xarxa, com Déu en els primers versicles del Gènesi, un espai de trobada, fet a mida pel que hi volem fer, sense límits ni fronteres; un espai creat a partir de la contribució desinteressada de tanta gent diversa. M’agrada pensar que tots els macondians es senten Macondo Club Literario com un espai propi, de la mateixa manera que tots els lectors de Cent anys de solitud, siguem colombians o no, ens sentim part de Macondo. 
Editor de Trotalibros