De cop apareix l’Estat
Any rere any se’ns ha inculcat, per activa i per passiva, la bondat de la iniciativa privada. Tot sector econòmic era avaluat sota el prisma de la seva eficàcia, i segons si era gestionat de forma pública o privada. Des de l’educació, l’alimentació, la siderúrgia, la indústria aeronàutica, les assegurances, els transports, els mitjans audiovisuals, i un llarg etc.
S’afegia a l’eficàcia, suposadament privada, el concepte de lliure empresa i de la subsidiarietat de l’acció pública en relació amb la privada. És a dir, que si ho fa un privat, sobre la base d’una suposada millor utilització dels recursos emprats, no ho ha de fer el sector públic.
Era i segueix sent el paradigma de la política econòmica occidental. El mercat ha de marcar i marca l’assignació òptima dels recursos. El rol de l’Estat ha de minvar, amb l’argument que és mes lent en la presa de decisions, planifica pitjor, i, sobre tot suposa un competidor del lliure mercat, amb la disponibilitat dels diners públics.
Amplis sectors de l’economia són privatitzats, i en alguns l’Estat es limita a legislar, sense preveure accions actives. Fins i tot sectors anomenats estratègics, com la defensa, la seguretat nacional, són «gestionats» per societats privades. L’armament, de tot tipus, és dissenyat i fabricat per empreses privades. Basant-se en menys Estat i, en conseqüència, menys fiscalitat, el panorama oferia una foto clarament decantada cap a un costat de la balança.
Però, hélas! Arribem a març del 2020. I de cop, la societat mira on són els recursos per parar una pandèmia que comença amb una agressivitat incontrolada. La sanitat privada pot suposar la solució? No. Falten professionals sanitaris que es formen, majoritàriament, en hospitals universitaris públics. Falten serveis d’urgències, centres de cribratge, més unitats d’hospitalització. Després d’anys d’austeritat, ni el sector públic ni, encara menys el privat, poden donar resposta a un problema que, certament, era la crònica d’una mort anunciada. Ara, de pressa i corrents, s’han d’ampliar places MIR, d’infermeria, de metges d’atenció primària, s’han de construir nous ambulatoris. S’ha de refer el que, durant molts anys s’ha anant reduint.
I ampliar-ho més, clar. El mateix argument val per l’ensenyament, les infraestructures, la cultura, etc. Sort tenim que els organismes internacionals experts en la matèria, i que ens tutelen, acceptin, durant un cert període de temps, que l’Estat sigui actiu.
Aquesta idea segons la qual l’Estat ho fa pitjor que el privat, potser era només temporal? En tot cas, aquesta mateixa societat que ha acceptat i promogut la situació trobada, potser pressionada pel liberalisme imperant i els seus gurus, cap a l’austeritat pública, ha constatat, ara, de forma cruel i sobtada, que la balança estava greument descompensada.
Hi ha molts exemples de països que han acceptat, amb els seus governs democràtics, un model econòmic basat, de forma majoritària, en la primacia del sector privat. La renúncia a l’activitat del sector púbic te conseqüències greus per a tota la població. L’equilibri públic-privat és difícil de trobar, perquè és difícil de trobar-ne la línia de separació. Però la constatació que hem anat massa cap a un costat, és evident. El sector públic, ben gestionat, ha de concentrar-se en aquells aspectes més relacionats amb la redistribució de la renda, la igualtat d’oportunitats de tot tipus, com educatives, sanitàries, de lleure, etc. El sector privat és necessari, però no hauria de ser, al menys en aquest àmbits, un complement al sector públic?.