Gemma Sabaté

El 25 de novembre és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les dones. Aquest dia es fan actes per celebrar-ho, però crec que hauria de ser tan popular com està sent el 8 de març en els darrers anys. 

El feminisme és un moviment que sorgeix a partir del masclisme. Sempre hem viscut envoltades de masclisme, el tenim a l’ADN. Fa uns dies vaig poder anar a l’exposició Feminista havies de ser al Palau Robert de Barcelona (molt recomanable, per cert). El públic que hi havia estava molt clar: parelles de lesbianes d’una certa edat i noies adolescents en grups d’amigues. Ni un home (ni tan sols jove), ni un matrimoni heterosexual… El públic que assistia era de dones que deuen haver patit més que ningú la violència masclista (sigui del tipus que sigui) per la seva condició i noies joves. Aquestes són les que em fan tenir esperança en l’ésser humà! Aquest tipus d’exposicions haurien d’estar a rebentar d’homes interessats. La dona empoderada sens dubte ha d’existir, però sense que els homes entenguin res no anem enlloc. Homes del món: podeu mostrar una mica d’interès que la cosa també va amb vosaltres?

Per mi, el 25 de novembre és un dia molt especial també per altres motius: és l’aniversari de la meva parella i meu. Avui fa cinc anys que la Marieta i jo ens vam fer el primer petó en un concert. Va ser al Palau Sant Jordi davant la Madonna. Llàstima que no recordem quina cançó sonava en aquell moment. Però en homenatge a aquell 25 de novembre, la música que va sonar al nostre casament en arribar al restaurant va ser Express yourself (sí, sóm molt dels 80 nosaltres!). Tenim molta sort d’haver nascut a Europa, de ser blanques i ser cisgènere. Altrament, no ens hauríem pogut posar aquest Express yourself per bandera. 

Tot i això, em van arribar comentaris del tipus: us sortirà més barat el casament, no? Al ser dues dones les que us caseu… La meva reacció va ser: Però… Què…? Com…? Eeem… Per on començo? Quina feinada! 

En estar emparellada amb una altra dona que sí ha sigut lesbiana de tota la vida amb els entrebancs que això suposa, prens consciència del tot el que queda per fer. Si en l’emparellar-me amb ella, per contra hagués sigut un noi, la gent m’hauria preguntat: «Com és? Com es diu? Estàs contenta?». En canvi, a mi el primer que em van preguntar va ser: «Amb una noia? Apa, quina sorpresa! I això com ha estat?». No us interessa més saber com es diu o si sóc feliç? Però reconec que tothom ho fem, inclosa jo. En fi… que està a l’ADN tant el masclisme com l’heterosexualitat com a base. 

El meu pare té 67 anys. Per l’edat que té no era normal que des de ben jove sabés fer tot el que sabia fer. Jo sempre l’he vist fregar, cuinar, pentinar-me per dur-me a l’escola… Algú es va estranyar quan la meva mare també feia tot això? No. Tothom ho donava per fet. En canvi sempre poso d’exemple el meu pare com quasi un heroi. Sóc masclista per fer-ho? Doncs una mica, la veritat… Una altra vegada: l’ADN…

A poc a poc ens anem reeducant en el feminisme. Però només la gent que ens interessem. Què passa amb la resta? Penso que pel fet de ser dona se t’exigeix que siguis feminista, més que un home. I això també em sembla violència masclista. Totes i tots venim d’un mateix passat molt masclista. Per què a mi se m’exigeix que surti més ràpidament de tot això que a un home? La unió fa la força. Fem-ho tothom a la vegada. Anem baixant els orgulls i reeduquem-nos. És possible!

Jo vull ser mare, un dels motius per voler-ho ser, és tenir l’oportunitat d’educar una personeta segons com jo crec que hauria de ser. Amb molts errors segurament, però ja que no sóc artista ni tinc una gran plataforma on expressar-me, la meva criatura podria ser la meva petita-gran creació.