Francesc Guillaumet Periodista

M’arriba a través de les xarxes socials una imatge desèrtica del Pas de la Casa que em remet a l’etapa en la que no hi podia arribar gent des de França per l’allau que va sepultar la carretera. A la tarda llegeixo el titular d’obertura d’EL PERIÒDIC de dilluns passat: Els comerços perden un 90% de facturació. Al subtítol s’esmenta que confien en el Black Friday (benvingudes siguin les tradicions americanes del Dia d’Acció de Gràcies si és per salvar l’economia) i s’afegeix que moltes botigues del Pas de la Casa opten per «baixar la persiana» perquè no feien un cèntim de caixa. Aquesta és la radiografia del Principat però la devastació econòmica que deixa al seu pas el coronavirus seria extrapolable més enllà del Principat d’Andorra i amenaça de ser la tònica dominant fins que no hi hagi vacuna. Per sort, hi ha diverses farmacèutiques que competeixen en el darrer tram de la investigació i això podria arribar aviat.

No conec al detall l’economia andorrana. Només en soc un observador des de la distància. De fet, si per alguna cosa s’ha destacat Andorra des de finals del segle XX i principis del XXI és per la seva potència comercial, a part de la bancària i del turisme de neu. Dit d’una altra manera. Qui més qui menys té tendència a venir a comprar a Andorra. Quan el comerç s’estanca per la minva del flux de visitants és obvi que la situació ha de ser preocupant. Des de fa un temps (i això anirà en augment a causa de la pandèmia) es comença a obrir lloc amb força el comerç electrònic. No cal citar noms però determinades plataformes que porten el producte elegit a casa en poques hores o dies s’han obert pas de manera molt ràpida en un mercat que estava acostumat a la presencialitat.

Ara bé. Això ha vingut per quedar-se? En el cos a cos entre el comerç tradicional i la venda on line hi haurà vencedors i vençuts o hi haurà una mena d’empat infinit com passa des de fa molts anys amb la premsa en paper i per internet? El comerç tradicional haurà de sumar esforços per oferir part de la seva oferta a través de plataformes d’aquestes característiques? O cal que aposti per la diferència per blindar un espai en un mercat cada vegada més virtual i competitiu? D’entrada són preguntes que no tenen una sola resposta. Ara per ara sembla que el món va cap a una direcció però quan s’acabi tot aquest malson (que algun dia més d’hora que tard li cantarem les absoltes) què en quedarà de tot plegat? El que és clar és que la pandèmia no durarà tota la vida i davant d’aquesta perspectiva s’han d’identificar totes les potencialitats per poder sortir airosos de la situació. Què té el comerç tradicional de tota la vida? Doncs per començar el tracte amb el client, la proximitat, el valor afegit de parlar de tu a tu amb persones que busquen el diàleg amb el dependent i que esperen d’ell (o d’ella) que els parli amb franquesa. Això està renyit amb les noves tecnologies? Ni molt menys. Un comerç pot estar obert pel gran públic i obrir alhora vies de contacte amb uns clients que només trobarà en l’àmbit virtual. Del que es tracta és que cada empresa sàpigui a qui s’adreça i pugui combinar aquestes dos maneres de vendre (en les proporcions que sigui i en la mesura que li sigui rentable). 

Fa pocs dies al programa FAQS de TV3 Cristina Puig parlava amb l’amo d’una coneguda discoteca de Barcelona, amb la propietària d’una bodega centenària de la capital catalana i amb el cuiner Nando Jubany. D’alguna manera va ser el cuiner el que va identificar millor la realitat que se’ns presenta a partir d’ara. Com tots els establiments catalanes (i en part com la majoria d’andorrans tot i que sigui per franges horàries) el xef català va haver de tancar els seus negocis per ordre governamental. Va afegir que el menjar per emportar (el take away si se’m permet l’anglicisme) no li era beneficiós econòmicament parlant. Va explicar que tot just li servia per pagar factures i per recuperar algun treballador que estava en ERTO. Ara bé. També va dir una cosa (i aquí hi ha la clau de tot plegat).  A més del seu restaurant de tota la vida, amb taules i clients com és habitual des de fa anys, Jubany va dir que té pensat obrir una altra línia de take away com si d’un altre negoci es tractés. Pensar en la nova realitat i adaptar part del negoci a aquesta nova realitat pot ser una manera de tirar endavant. Perquè el que és evident és que els restaurants de sempre no tenen el negoci pensat per fer menjar per emportar. Si ho fan és per intentar subsistir d’alguna manera mentre durin les restriccions que els obliguen a tancar al públic a causa de la pandèmia. Per tant, pensar en el nou client que pot arribar des del vessant virtual o telemàtic pot ser una bona manera de complementar la bona feina que ja fan els comerciants i restauradors del país, ja es digui Principat d’Andorra, Catalunya o Espanya. 

Ara per ara, doncs, el que cal és estudiar molt bé la situació, ser conscients dels punts forts i dels punts dèbils de cada negoci i tenir molt clar que la situació és canviant. Ho ha estat sempre però ara encara es fa més evident en una pandèmia que accelerarà la revolució digital, que segurament serà tant important com la primera revolució industrial. Del que es tracta és d’estar preparats per fer-hi front perquè de la dialèctica de tot plegat en sortirà una resultant que segurament marcarà el camí de l’economia des d’ara i fins als propers anys.