Francesc Guillaumet Periodista

Quan feia la EGB, l’antiga Educació General Bàsica que es cursava a l’altre costat de la frontera, algú va tenir la idea de reforçar les nostres dents. Ignoro si la proposta va ser del Departament d’Educació, del de Salut o d’alguna associació de dentistes. Però un bon dia la mestra va obrir la porta de la classe i va aparèixer amb una garrafa blanca amb un líquid tirant cap a lilós. Després de repartir un vas de plàstic a cada taula ens va explicar que allò era fluor i que en faríem una vegada per setmana. Recordo que a tothom ens va fer molta gràcia. Era divertit això del fluor. Ens el servien un per un al nostre vas i s’havia de glopejar durant mig minut. Fins aquí tot correcte. 
La sorpresa va saltar quan una altra mestra va venir esverada a la nostra classe per informar la professora que a la seva hi havia hagut un nen que en comptes de glopejar el fluor se’l va beure. No us espanteu. No va passar absolutament res però són els problemes de fer que els mestres facin de sanitaris com s’havia especulat que podrien fer amb les proves de Covid-19 als alumnes.
El debat ha estat intens i en totes direccions aquestes darreres setmanes. De fet, a Catalunya va sorgir la mateixa idea. Des de la Conselleria de Salut es va deixar anar que els professors haurien de supervisar les proves ràpides de coronavirus que es farien als col·legis i que s’haurien de practicar els mateixos alumnes. Deia la consellera Alba Vergés que «tothom ha de col·laborar» i explicava que la prova ràpida només requereix un frotis nasal i no agafar una mostra nasofaríngea, un sistema més invasiu que sí que cal per una PCR. Sigui la prova més o menys invasiva el que és un fet és que la comunitat educativa, amb els sindicats al capdavant, va sortir en tromba contra aquesta proposta. I no és per menys. A priori s’espera dels mestres que siguin persones capaces de formar l’alumnat però en cap cas han de tenir coneixements sanitaris, que per això ja hi ha el personal mèdic i d’infermeria. Fer recaure la responsabilitat de la prova en els alumnes de secundària i, en darrera instància, en el professorat, no sembla una bona manera d’avançar cap a un sistema d’excel·lència pel que a proves de Covid-19 respecta. Més que res perquè hi ha el perill que l’alumnat no agafi bé la mostra (d’entrada tampoc té cap obligació de saber-ho fer) ni que els mestres supervisin al detall si tothom ho fa bé. Sempre m’havia sembla que un professor era una persona preparada per ensenyar llengua, llatí, física o dibuix tècnic però no per endinsar-se en el camp de les proves mèdiques, per fàcils que diguin que són.
Deia que la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha rectificat i ara seran els sanitaris els qui s’encarregaran de supervisar aquest procés, sense prejudici que hi pugui haver mestres que es formin específicament per ajudar en aquesta supervisió. 
Sembla que tres quarts del mateix ha passat a Andorra, on el ministre Benazet va aclarir dilluns passat que s’està tancant l’operativa perquè o facin «persones de l’àmbit de la salut» tot i que està prevista la participació dels docents per dur-los a terme. Més enllà de tot plegat, però, el que és una urgència clara és començar a implementar el test d’antigen, una prova ràpida i molt econòmica, per agilitzar el procés de testatge de la població. Si es fa així s’evitarà haver de fer confinaments de deu dies i es podrà començar a reconsiderar el tancament d’alguns sectors d’activitat que ho estan passant molt malament per culpa d’aquesta pandèmia. 
D’altra banda, amb un test ràpid també s’evitarà haver de tancar tants grups escolar i tot serà una mica més fàcil dins de la dificultat. Un dels màxims defensors d’implementar aquest test d’antígen és el doctor Oriol Mitjà, que durant aquesta pandèmia s’ha caracteritzat per parlar clar sobre el que passava i per aportar solucions, les hagin implementat o no els governs. D’altra banda, que Mitjà digui que aquests testos tenen un alt grau de fiabilitat fins i tot en asimptomàtics (com s’havia posat en qüestió al principi) hi aporta un plus de credibilitat. Més que res perquè mentre eminents epidemiòlegs catalans minimitzaven l’epidèmia quan encara no havia traspassat les fronteres de Xina, l’Oriol Mitjà ja alertava que això seria un drama. Per tant, qui l’encerta en un complex tant canviant i complicat sempre té una pàtina de credibilitat quan dóna una opinió o una recomanació al respecte.
Tornant als testos a les escoles, però, cal apuntar que rectificar és de savis i si finalment els governants han entès que hi ha idees que no tenen pinta d’arribar a bon port és millor aparcar-les i buscar altres fórmules. Perquè a ningú se li escapa que si fos mestre o alumne també se li faria molt costa amunt haver de tenir una responsabilitat que no té per què assumir. 
De la mateixa manera, doncs, que a una metgessa o a un infermer no se li demanaria que es posés davant d’una classe per explicar derivades i arrels quadrades o fer entendre les declinacions del llatí a un mestre tampoc se li pot demanar que estigui format en tècniques sanitàries. Més que res perquè no passi el que va passar a la meva classe quan ens van portar el fluor i un alumne se’l va beure davant la incredulitat d’una professora que era molt bona mestra però que no tenia ni idea de les tècniques dels dentistes.