Fem que Kafka sigui ficció
Ara mateix em trobo en una situació força rocambolesca. Es veu que per començar la teva activitat professional has d’inscriure el teu comerç al Registre de Comerç i, per inscriure el teu comerç al Registre de Comerç, s’ha de preparar la deguda sol·licitud juntament amb la reserva del nom comercial. Després d’imprimir, omplir i recollir la paperassa i d’instal·lar el llampant extintor en un racó ben visible de l’oficina, em vaig presentar al comú amb tots els papers ben organitzats dins d’una carpeta i, com a bon ciutadà, vaig dir bon dia en entrar, em vaig netejar les mans amb gel hidroalcohòlic i vaig esperar pacientment -i respectant la deguda distància de seguretat- el meu torn.
Però es veu que per donar d’alta el meu comerç, l’anterior inquilí -humà que no tinc el plaer de conèixer- ha de donar de baixa el seu i, perquè es doni de baixa el seu, en cas de transferència a una altra parròquia (com és el cas que ens ocupa), ha de donar-se de baixa al comú a quo, donar-se d’alta al comú ad quem i, amb l’alta i la baixa realitzades i recollides, un cop totes les juntes de govern comunals hagin tingut a bé reunir-se per aprovar les baixes i les altes respectives, dirigir-se al Govern per sol·licitar-li que realitzi la deguda -i llargament esperada- inscripció al Registre de Comerç i, finalment, un humil servidor pugui donar d’alta el seu comerç i començar així la seva activitat.
De tot això en diuen tràmit simplificat. Suposo que si és així com l’anomenen tant la llei com el reglament que l’articulen serà realment simple. Cada vegada que un funcionari em recorda amb veu greu i amb cert deix amenaçador que l’alternativa és el tràmit ordinari se’m desperten tots els tics nerviosos. Si el simplificat és així, com serà l’ordinari?!
Després de mesos esperant que una persona que no conec faci un tràmit que no li corre pressa fer, després de trucar-lo, presentar-me i demanar-li si us plau i per favor que el faci, ja que mentrestant, amb la llei a la mà, no puc fer cap activitat, crec que estic en situació d’afirmar que la meva situació és kafkiana. Franz Kafka va explorar a través de dues novel·les (ambdues inacabades) la lluita desigual de l’home contra l’administració. El castell és amb la qual ara mateix m’identifico més.
En aquesta història coneixem a K., un agrimensor que ve d’un llarg viatge perquè els seus serveis han estat requerits pel castell. Com arriba de nit es queda a dormir al poblet nevat als peus del turó que corona el castell. Tanmateix, K. no tarda a adonar-se’n que no serà tan fàcil com sembla arribar-hi. Els habitants del poble es mostren sorpresos del fet que ell, un estranger, pretengui anar-hi com si res o, fins i tot, pretengui parlar amb un funcionari. Però qui s’ha cregut aquest K.? Els esquius funcionaris baixen en contades ocasions al poble i, quan ho fan, només parlen amb qui ells desitgen parlar. De res serveix que K. insisteixi que ha estat el castell qui l’ha fet venir, de res serveixen els seus esforços per trobar en la neu el camí cap al castell o per, almenys, parlar amb un representant de l’administració que li pugui donar una explicació raonable. Només rep ordres per escrit sense cap ni peus, ordres sense sentit emeses per funcionaris del castell a qui no ha vist mai. I, per acabar-ho d’adobar, no troba cap mena de comprensió o suport entre els habitants del poble, als quals els sembla tot normal a excepció de la desesperació, la frustració i les pretensions de K.
Josef K., el protagonista de El procés, també es troba immers en un laberint burocràtic impossible de resoldre però, a diferència de K., que lluita per accedir a l’administració del castell, ell intenta fugir-ne, alliberar-se’n. La seva odissea kafkiana comença quan un dia uns individus vestits de negre es presenten al seu domicili i li notifiquen que s’ha iniciat un procediment contra ell i, conseqüentment, està detingut. Així s’inicia el procés, instruït per jutges que ningú ha vist mai, d’acord amb lleis inaccessibles i en el si d’una jurisdicció tan especial que ningú la coneix. Per molt que K. intenta desesperadament saber qui l’acusa i de quin crim o en quina fase es troba el seu procés, l’únic que aconsegueix és empitjorar la seva situació en aquest procés incomprensible i incongruent que cada dia, ineludible, interminable, impenetrable, segueix endavant, absorbent-lo i convertint-lo en un ésser proscrit i marginat de la societat. El procés és l’experiment d’imaginar un procés judicial capgirant l’article 10 de la nostra Constitució.
Si El procés retrata una administració de justícia que ataca al ciutadà i el consumeix en la seva teranyina, El castell simbolitza la tirania de la burocràcia i l’oligarquia de l’administració pública com a classe en si mateixa, independent i indiferent tant en els seus processos com en les seves resolucions a les necessitats dels ciutadans desemparats i a la realitat del món. Aprofitem la fortalesa de ser un país petit, no caiguem en el vici dels nostres veïns de resoldre sempre els problemes amb burocràcia (que, més que una solució, acaba suposant un problema afegit), fem que les diferents administracions es coordinin per fer més fàcil la vida del ciutadà, potenciem els tràmits digitals, implementem-hi el sentit comú i humà, eliminem els innecessaris i redundants, fem que les lleis actualitzades, clares, refoses i ben organitzades siguin fàcilment accessibles al ciutadà. En definitiva, fem que Kafka sigui ficció.