Amadeu Gallart Economista

Com comentava en l’article anterior, —dedicat a Sant Julià— acompanyar el meu pare a fer visites comercials a Andorra durant les vacances d’estiu,era per aquell nen de fa més de 60 anys —i que em fa companyia, cada vegada més intensament—, un plaer; el meu pare tractava i era tractat com un amic pels seus clients i jo gaudia d’aquella atmosfera tan positiva, que a més de veure persones amables i somrients, permetia tirar endavant una cosa tan bàsica per a la nostra vida com el negoci familiar. Quan, visitat Sant Julià, enfocàvem, amb el cotxe de línia, o a partir del 1956, el clipol, la recta de Santa Coloma, el cor em glatia per l’arribada a la capital, on els comerços i els restaurants es mostraven en tot el seu esplendor. Què diferent que era tot de la meva estimada Seu!

A vegades el viatge m’obsequiava amb una parada prèvia,la de la Borda Mateu, on els masovers de Cal Molines repassaven els nivells dels barrils de vi i quan s’esqueia feien comptes amb el meu pare. Aquell ambient pagès em recordava la similitud que durant segles havien tingut les economies andorranes i alturgellenques i que precisament, aquells anys cinquanta del segle XX, representaven un canvi de cicle social i econòmic, del que fins i tot un nen com jo se n’adonava clarament, per la senzilla raó que tothom ho deia. Precisament per això, anar a cal Civisà, ja entrant al casc d’Andorra la Vella, constituïa una experiència de bona memòria; a la casa hi quedaven dos germans solters ja grandets, home i dona, molt afectuosos. Per entrar a cal Civisà, havies senzillament d’empènyer la porta i cridar «Civisà!», als pocs segons tenies la resposta que indicava el permís d’entrada. Llavors calia seguir el ritual dels nivells del barril i el comentari sobre la qualitat més o menys aconseguida del producte. El terra de la casa era totalment de fusta, amb la llar de foc on es cuinava, i davant de la qual la vida seguia el seu curs, d’acord amb les estacions i amb la pregunta gairebé constant de cap on es dirigia aquella Andorra que oblidava les arrels de la terra; tota la casa feia l’olor del tabac, que conreaven els germans Civisà als camps que al pas dels anys serien valuosíssims solars urbans. La germana em resultava inquietant perquè tot sovint emetia frases enigmàtiques. Però aquell ambient de pau fraternal, on el temps s’havia estabilitzat, tranquil·litzava els meus esperits infantils.

La visita a l’Hotel Pyrenées, davant del local històric del Crèdit Andorrà, portat pel Francisco Pérez –futur copropietari dels magatzems del mateix nom–, i ja dels meus records per la família Calvet, em retornava a l’època contemporània on Andorra es submergia definitivament i vertiginosa. La família Calvet era de gran empenta empresarial i recordo que un dels baixos de l’hotel el van dedicar a un night-club, provocant una gran sensació als primers anys del seu funcionament pel que representava de ruptura amb les convencions més tradicionals en què havia viscut el país. L’amic, avui veterà músic trompetista de la Seu, Josep Prat (a) Llebra, un dels integrants de més pes artístic de la cobla-orquestra urgellenca Creación, em recordava fa pocs dies les seves triomfants actuacions al nou local i que això no els va impedir, anys a venir, de tenir l’honor d’interpretar la Marsellesa en la vinguda del copríncep De Gaulle a Andorra.

El centre històric d’Andorra la Vella, presidit per la Casa de la Vall, tenia per a mi punts de gran interès. Un, era l’Hostal Calones, familiars directes del meu oncle Amadeu Cirici, casat amb la Laura Montanya, establiment famós tant pel seu prestigi històric com per mostrar una magnífica àguila engabiada just a la vora de la porta d’entrada. L’animal, acostumat a dominar els cels oberts, es  resignava assenyadament, si bé que amb una clara tristesa, a ser objecte de contemplació per part de propis i estranys i podia comptar amb la meva visita setmanal, plena d’admiració. A la vora mateix, canviant el carrer, davant de l’església arxiprestral, anàvem a cal nunci –la casa del funcionari que feia citacions i custodiava la Vall quan es reunia el Consell–, on també sempre tenien la porta del carrer oberta i cridant «nunci!», la senyora de la casa t’atenia amb gran afabilitat una vegada havia revisat les existències familiars de l’aigua de Vichy Imperial. Era l’hora d’anar dinar a l’Hotel Versalles.