• Més que entar en una etapa d'unitat estem a les portes d'una nova batalla preelectoral

Aquest dissabte es va produir un fet amb molt escassos precedents: Mariano Rajoy va aplaudir –i no de manera desganada, em va semblar– un discurs de Jose Luis Rodríguez Zapatero. Va ocórrer en l'estació Joaquín Sorolla, de València, i l'Ave entre Madrid i aquesta ciutat acabava d'inaugurar-se oficialment pels reis, acompanyats del president del Govern, el ministre de Foment, els presidents d'ambdues comunitats autònomes, els alcaldes de les dues ciutats i un important nombre d'empresaris, periodistes... Zapatero va fer, al meu entendre, un dels seus millors discursos, demanant unitat política: «cada vegada que els espanyols anem plegats, som guanyadors», havia dit, entre gestos d'assentiment dels presents.

Era, i Zapatero i, després d'ell, el Rei, es van encarregar de recalcar-ho, un dia històric. Un dia en el qual socialistes, populars i la multitud es barrejaven per acollir amb alegria la que pot ser l'última gran obra pública a Espanya durant algun temps: l'AVE Madrid-València. Surava en l'aire un ambient d'unitat, que penso que Zapatero, que venia d'una setmana dura (més), va recollir bé en el seu discurs: «solament un gran país és capaç de tenir una inversió en alta velocitat com aquesta, i ho aconseguim quan ho fem tots junts». Era el moment de treure pit, i el president, gairebé nouvingut d'Europa, on havia escoltat, complagut, les lloances de la senyora Merkel, però també havia percebut, preocupat, les urgències per engegar les seves reformes, ho va treure.

Encara quedaven en l'aire de la novísima i enredada estació valenciana els ressons de la derrota dels controladors en el seu pols a l'Estat –no es va parlar d'una altra cosa durant el trajecte inaugural, que els periodistes compartim amb les personalitats convidades–-; i la ressaca de la victòria, alguna cosa pírrica, del ministre Ramón Jáuregui al Parlament, on va aconseguir l'acceptació de la pròrroga de l'estat d'alarma; encara es parlava d'un imminent comunicat de pau d'ETA, de l'existència de la qual Zapatero va dir als informadors no saber res («¿però d'on surten aquests rumors?»)... Sens dubte, eren moments de tensió acumulada durant la setmana i van ser aquests moments els que Zapatero va triar per fer una trucada a la unitat d'acció política.

UNA TRUCADA QUE, per descomptat, no significa res més que això: unes frases encertades davant uns micròfons i tres centenars de persones abarrotant el hall de la flamant estació Sorolla. La classe política espanyola es passa el dia parlant de la necessària unitat, del pacte en les coses imprescindibles –que és el que les enquestes diuen que volen els espanyols–, però mai dóna un sol pas per posar-la en pràctica. Per aquest motiu, encara que solament sigui per la iconografia, em sembla digne de ressaltar el fet que Mariano Rajoy aplaudís, en un acte que era més polític que institucional, unes paraules de Zapatero, a qui no obstant això li va faltar, a la meva manera de veure, la grandesa de recordar els governs anteriors al seu que van engegar el projecte. Això sí que hagués estat un primer pas efectiu cap a l'acostament.

PERÒ NO CONVÉ ser utòpics: abans que entrant en una etapa d'unitat d'acció en els fronts clau de la política, estem més aviat en les albors d'una nova i cruenta batalla preelectoral, que ens portarà, al maig, a les urnes autonòmiques i municipals, i qui sap –rumors en els mentideros hi ha, en aquests temps d'excessius nervis polítics, per a tots els gustos– si a alguna elecció més. Crec que no toca, ara com ara, pensar en més pactes dels quals s'han produït, i que han estat més per sentit comú que per patriotisme. Abans penso que s'estan afilant els ganivets, netejant les escopetes i preparant la partida de caça: la peça a batre és aquest esgotat Zapatero que aquest dissabte vivia un dia de glòria i llançava, temo que molt tardanament, un crit d'unitat en la jornada que tiris i troians compartien excepcionalment, entre riures i bromes, un mateix vagó de tren, travessant, a tres-cents quilòmetres per hora, un país que de vegades sembla caminar cap a enrere. Sospito, sí, que l'escena de l'aplaudiment de Rajoy a Zapatero, o viceversa, trigarà a tornar a produir-se.

Per a més informació consulti l'edició en paper.