Donem-li més voltes
Dia 310, diari d’un conseller de la minoria al Comú d’Andorra la Vella. Soc en Sergi González. Amb 42 anys em vaig presentar a la llista del PS + Independents de les darreres eleccions comunals. Vaig prometre el mandat al gener com a conseller comunal de l’oposició. No m’agrada parlar d’oposició, però ens diuen així o sinó minoria, tot i que tenim la confiança de més de 1.400 persones que ens van votar i de moltes més que no van poder votar perquè són residents sense dret a vot. Per tant, som la Gran Minoria. I des del començament ho vaig tenir molt clar, la meva voluntat i la del grup socialdemòcrates + independents era i és proposar, aportar idees, i compartir el dia a dia de la parròquia amb l’actual equip comunal liderat per la senyora Marsol per tal de fer progressar la nostra parròquia i la qualitat de vida de tots els nostres conciutadans.
No us enganyaré si ús dic que l’inici no va ser bo, perquè hi havia encara molta mala maror de la legislatura passada, i això es nota amb les maneres. Però bé, jo deia que portava la L i que estava aquí per aprendre i ajudar en el que calgués.
Va arribar la pandèmia. I ho tenia clar: hem de remar tots junts, Majoria i la nostra Gran Minoria. I així ho vam fer, fent propostes, demanant si necessitava l’equip de Govern qualsevol ajuda. Dit i fet: juntes ampliades, grups de WhatsApp i trucades per tal de compartir els problemes, la informació i inclús ens demanaven el nostre punt de vista.
Treballàvem plegats tots els consellers comunals! Quina alegria! I segur que l’enveja de molts polítics d’arreu, de poder treballar tots plegats en benefici del col·lectiu. Així és com haurien de ser les coses! I passat aquest temps de juntes de Govern, d’informació que fluïa en les dues direccions, sense saber per què, de cop i volta arriba un silencia sepulcral. No hi ha més reunions, no ens arriba informació i el PS+ Independents queda a les fosques informativament parlant.
Per tal de poder estar informats ens veiem amb l’obligació de fer més de trenta preguntes a cada Consell de Comú per obtenir resposta de la cònsol major i del seu equip, quan la majoria de les coses que demanem, si l’equip de la senyora Marsol volgués, només que féssim comissions i ens fessin mínimament partícips del dia a dia del comú, ens estalviaríem segur més del 80% de les preguntes que hem de fer. Però tal com diu la senyora Marsol, a ella li agrada el quadrilàter del Consell de Comú per informar i debatre els temes. Per la nostra part, tenim molt clar que no tot s’arregla al ring del Consell de Comú: cal informació, transparència i comunicació real. Els 365 dies de l’any. Tot i així, abans de perdre l’esperança, vaig proposar a les meves companyes fer una reunió amb els cònsols per intentar canviar de dinàmica, pel bé de la parròquia i de la corporació: si el que es vol és que l’oposició sumi, no ens podem assabentar de les coses per la premsa o setanta-dues hores abans dels Consells de Comú, i gratament van acceptar la proposta. Una vegada més vaig pecar d’ingenu i m’ho vaig creure, vaig confiar amb la seva paraula. Que certa que és aquesta frase mítica: Informació és poder.
L’últim capítol d’aquesta pàgina del meu diari va passar ara fa just 17 dies, amb unes comissions que em van convocar (realment soc un afortunat perquè soc el conseller que més comissions ha fet: 14 en 11 mesos -ironia-). Realment és un plaer poder fer comissions, perquè pots parlar amb els consellers i amb els tècnics, del seu dia a dia, i et fan sentir un més de la corporació. Al finalitzar aquestes comissions, de manera extraoficial, el cònsol menor em va explicar per sobre alguns punts pel que fa als serveis públics. Va sortir el tema del pressupost de l’arbre de Nadal, que no es faria, i que s’estava estudiant fer una altra acció: una nòria. Que encara estava pendent, que era una idea, un projecte, que ho estaven estudiant... Em vaig interessar pel cost, la ubicació, les entrades, les mesures de seguretat a les cues... i em van dir que encara ho havien de valorar i prendre una decisió.
El dimarts 27 ens assabentem, per la premsa i per algun ciutadà que va veure que muntaven alguna atracció a la plaça de la Rotonda, que la nòria tirava cap endavant. No us podeu imaginar com hem vaig sentir, la meva estupefacció va ser majúscula, primer perquè no m’havien dit res (ja és normal). I després, quan l’endemà al BOPA vaig poder llegir que a la Junta de Govern del 14 d’octubre ja s’havia aprovat una partida de 100.000€ per a tres ginys o actuacions d’embelliment. Una d’elles, la nòria.
Si el 19 em diuen que ho estan estudiant i resulta que el 14 ja ho van aprovar, no em surten els càlculs de l’equació de transparència. Veig que realment volen que el nostre paper quedi reduït a esdevenir testimonis de les voluntats de l’equip comunal. Necessitem que les paraules transparència i treball en equip no siguin màrqueting, sinó que formi part de l’ADN, de la manera de fer, de tots els partits a la política nacional i comunal. Perquè és la manera de fer progressar el país, i estic segur que és la manera que la ciutadania aplaudeix més i millor.
Ara no toca una nòria. Ara toca, potser, donar-li un parell de voltes al concepte de transparència, a la manera de fer política, estar al costat de les necessitats de tots els ciutadans i ciutadanes de la nostra parròquia. Perquè aquesta manera de fer, opaca i d’esquena a la Gran Minoria, perjudica directament la ciutadania d’Andorra la Vella. Donem-li més voltes. Pel bé de tothom. Si us plau.