2114
Contemplar un bosc i percebre en ell el germen silenciós però imparable d’un conjunt de llibres, d’una biblioteca, resulta una experiència inusual que a ningú se li acut d’entrada. Tanmateix això és el que ha aconseguit l’artista conceptual escocesa Katie Paterson, amb el seu projecte Future library (en norueg Framtidsbiblioteket). El seu punt de partida es va materialitzar l’any 2014 amb una plantada de mil arbres a Nordmarka, a pocs quilòmetres de Oslo, la capital de Noruega.
Aquest bosc dintre de cent anys serà talat i es destinarà la seva fusta a la fabricació de paper per a imprimir unes obres literàries que s’aniran encomanant a cent autors reconeguts, a raó d’una per any. Les obres romandran inèdites i en secret, excepte en el seu títol, i dormiran curosament guardades en una sala de la biblioteca pública Deichmanke de Oslo, anomenada la sala del silenci, fet que sens dubte desvetllaria la inspiració del desaparegut Ruiz Zafón, fins que arribi el moment de la seva publicació, a partir de 2114. De cada obra se’n faran quatre mil exemplars. Els primers escriptors convidats a participar-hi han estat la canadenca Margaret Atwood, l’anglès David Mitchell, ambdós molt coneguts per la seva narrativa distòpica, seguits de l’islandès Sjón, la turca Elif Shafak, la sud coreana Han Kang i el norueg Karl Ove Knausgaard.
Entre la idea de la càpsula del temps, la sostenibilitat ecològica i l’arqueologia del futur, l’interès d’aquesta proposta rau en la percepció de la cultura com a valor més enllà del marc habitual del curt o mitjà terme, pel que fa a la seva projecció i rendibilitat, sigui social, econòmica o fins i tot política. Ara que la immediatesa preval sobre altres consideracions en gairebé tots els àmbits, en que les tecnologies més sofisticades estan transformant el consum cultural, i que el nostre futur sembla estar en entredit més que mai degut a qüestions d’ordre mediambiental o fins i tot epidemiològic, aquest projecte ens reconcilia amb el que hauria de ser la funció de l’art en una societat responsable. Sostreure’ns d’un present caòtic i sobrecarregat d’informació, assenyalar de nou l’essència de les coses i alhora generar interrogants i reflexió. Els mateixos autors s’han vist confrontats al repte inusual d’escriure per a unes generacions que encara no han nascut, de les res que no saben ni sabran, com qui llença un missatge en una ampolla al mar, el mar del temps. Alhora aquest treball ens duu de forma inevitable a plantejar-nos tot un seguit de qüestions de difícil resposta, com ara si els llibres es seguiran imprimint dintre de cent anys, un debat que per altra banda ja fa un temps que ens acompanya, i si la literatura a la societat del futur seguirà essent valorada.
Pel que fa a la primera de les preguntes cal dir que els impulsors del projecte conserven una impremta en una sala adjacent a l’espai que preserva les obres, per assegurar-se de que la proposta es pugui realitzar sense contratemps. Segons la mateixa Paterson, el coneixement sempre necessitarà de la lectura per a desenvolupar-se.
En un altre ordre de coses ens podríem demanar també què en pensaran dels textos els ciutadans del futur. No es pot descartar el fet de que el que ara ens sembla interessant, digne d’elogi, dintre de cent anys revesteixi un interès relatiu o bé desvetlli fins i tot indiferència, sense oblidar el biaix de la perspectiva històrica sobre la nostra època, impossible d’escatir. El que sí sabem és que la biblioteca del futur se’ns apareix com una mena d’oasi enmig del desencís, el tedi i l’ansietat generals, erigint-se així en un gran acte d’esperança.