Fabiola Sofia Masegosa Professora, investigadora i traductora

Crec, encara que em pesi, que la Covid-19 està acabant amb la nostra societat actual ja que constitueix un gran perill a l’atacar els valors més importants de convivència entre les persones.
Quan miro les notícies d’Espanya, sóc incapaç d’acceptar que hi hagi grups de persones que amb l’excusa de defensar els seus drets, la qual cosa si es fes en una manifestació pacífica no em molestaria tant, que roben en comerços i destrossen tot, i no pensar quan ho fan que aquesta gent ho està passant molt malament per mantenir els seus negocis oberts. A més, haurien de considerar abans de posar-se a fer aquestes bestieses les despeses econòmiques que suposa als ajuntaments arreglar totes aquestes destrosses. I el pitjor de tot, és que són joves. Quina classe de joventut estem creant? Sort que no tots són així i hi ha d’altres que recullen el que ells destrossen i embruten.
I a Andorra, em fa pena mirar les xarxes socials i trobar-me amb notícies de restaurants que es traspassen. I qui els voldrà fins que no passi això? Altres restaurants i comerços romandran tancats fins que s’obrin les fronteres i ara mateix els carrers d’Andorra estan gairebé buits. Això pot ser bo per al control de virus, però a mi em produeix molta pena. I el mateix passa a tot el món. No sé com ens en sortirem d’aquesta crisi, ni que futur tenim els autònoms. Mentre es pugui resistir, ho farem.
Pel que fa a aquesta crisi sanitària que s’ha expandit sense poder controlar-la per tot el planeta cada un té la seva pròpia teoria. Alguns apunten que ha estat produïda pel model productivista del capitalisme neoliberal que està acabant amb l’equilibri ecològic de la planeta, d’altres acusen a la globalització la qual va estendre aquest model de capitalisme permetent la ràpida propagació de virus entre la població mundial, i altres exigeixen el retorn de les fronteres . Totes aquestes idees no són noves, però davant la situació actual estan cobrant força per uns governs que ja no poden fer cas omís d’elles.
La principal crisi que ha mostrat aquesta pandèmia és la d’un sistema sanitari incapaç de fer front a una situació excepcional, la d’un virus el perill del qual prové tant de la seva contagiositat com de l’absència d’anticossos, produïts per l’organisme o introduïts a través d’una vacuna, i que amenaça i ja està col·lapsant el sistema hospitalari.
Aquesta crisi arrossega una altra, la de l’economia capitalista globalitzada, desaccelerada des dels primers episodis endèmics a la Xina i que avui afecta tot el món. Una pandèmia, associada a una crisi financera i econòmica, que reuneix totes les condicions d’una catàstrofe, ja que ara l’estat de benestar depèn molt més de com actuï cadascú de nosaltres per tal d’aconseguir el bé comú que de la garantia que ens ofereixen els governs.
Possiblement tot això que està passant ens obligui a tornar a formular el nostre concepte de societat a partir d’ara. Encara que jo espero que no sigui així, però, sense cap mena de dubte hi haurà algunes conseqüències a nivell social.