Francesc Guillaumet Periodista

Des que va començar tot això de la pandèmia es fa difícil sortir del bucle en el que s’ha convertit la informació, com si de cop i volta no hi hagués altra realitat que la del coronavirus. De fet, aquesta refotuda crisi sanitària ho ha canviat tot de dalt a baix i a més del reguitzell de víctimes i de contagiats que deixa és evident que el sotrac econòmic que ja està al caure (si és que no ha caigut) serà igual o pitjor que la crisi del totxo de l’any 2007. Enmig de tot plegat, però, arriba una notícia important pel Principat, que és el pacte al que han arribat els partits polítics amb representació al Consell General per abordar conjuntament l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE) que en darrera instància haurà de ser ratificat per la ciutadania en referèndum.
Deia que el Covid-19 ho monopolitza tot. També en l’actualitat europea, que ha aprovat un paquet d’ajudes pels països membres per intentar remuntar la sotragada que ja tenim a sobre. A través d’una mesura d’aquestes característiques, de clares ressonàncies keynesianes, es podrà testar d’aquí uns anys si aquesta macroinversió haurà servit o no per redreçar la situació dels 27 països membres. Ara bé, el que està clar és que de tenir a no disposar d’aquest paraigües hi ha un bon tros i pitjor seria que no s’hagués aprovat aquest paquet de mesures econòmiques, que per poc que serveixin segur que ajudaran a atenuar la situació en el pitjor dels casos. I és que la UE, com a idea, és un bon negoci. Altra cosa és quan es comprova que aquesta Europa que van fundar gent de la talla de Robert Schuman, Algide de Gaspieri o Konrad Adenauer no atén als seus valors fundacionals, com va passar (i encara passa) amb la crisi dels refugiats o quan dins les seves fronteres es posa gent a la presó per posar les urnes, per posar només dos exemples.
Ara bé. Ser de la UE és un valor. I no només per la riquesa immensa que representen les seves cultures mil·lenàries, les llengües que es parlen dins les seves fronteres o els monuments i paisatges que es poden sentir com a propis amb la ciutadania europea (almenys era així quan es podia viatjar sense por al coronavirus). Des d’aquest punt de vista és d’esperar que Andorra hi trobarà més avantatges que inconvenients en l’acord d’associació. El que no tinc clar és si la negociació (i això ho veig des de la distància i amb un coneixement superficial de la realitat) s’ha de fer conjuntament amb Mónaco i Sant Marino. Més que res perquè a banda de tractar-se de països de dimensions molt similars les seves realitats són alhora molt diferents. Sigui com sigui però és una bona notícia que les negociacions es tornin a reactivar i que tots els partits polítics siguin partícips de les converses que es tirin endavant d’aquí poc. 
D’alguna manera, que Europa s’obri a altres països, ni que sigui amb la fórmula de l’associació, no fa més que enriquir una realitat que s’ha de potenciar i que encara té molts deures sobre la taula, com el reforçament de la seva política exterior (perquè sigui respectada tant com ho és la d’EEUU, Rússia o la Xina) i per la implementació de mecanismes que hauria d’articular no només una resposta econòmica a les crisis que es deriven de la pròpia realitat, com la del Covid-19, sinó fórmules que poguessin servir de paraigua a tots els països membres. En el cas se la pandèmia, si organismes supraestatals com la Organització Mundial de la Salut o la pròpia UE haguessin marcat unes directrius clares als països membres potser s’hauria pogut contenir millor (que no parar) l’avanç d’aquesta malaltia que ha posat damunt davall el món sencer. En aquest sentit, de la mateixa manera que el Parlament Europeu aprova directrius que després s’han d’adaptar a les diverses legislacions dels països membres també hauria estat interessant que el Comissari de Sanitat hagués marcat la pauta a seguir als 27 per evitar que cada país s’hagués d’enfrontar a la pandèmia amb estratègies i metodologies molt diferents. 
Però tornant al cas d’Andorra. És obvi que de l’acord d’associació se’n pot esperar més avantatges que inconvenients (que també n’hi haurà). En aquest punt però cal calibrar molt bé els pros i els contres i tenir molt clar que la tendència és a cedir sobirania a la UE i no a la inversa. La sort, però, és poder cedir-la amb el benentès que això només revertirà en un major benestar de la gent. I és que al capdavall serà la ciutadania andorrana la que un dia més proper que llunyà tindrà la sort de poder decidir en referèndum si vol o no l’acord d’associació al que arribin els seus governants. Al fi i al cap aquesta forma de decisió hauria de ser norma i no excepció i fer-la servir més sovint en el dia a dia. No en va hi ha països d’èxits com Suissa que ho decideix tot en referèndum, fins al punt que quan el país helvètic ha fet algun atansament cap a la UE el que li han demanat no és que aixequessin el secret bancari sinó que renunciessin als referèndums constants.