Col·laboració públic-privada. Eficiència privada i supervisió pública per a un disseny conjunt del futur econòmic
Ens trobem en un moment on és necessari avançar en l’aplicació de fórmules de major cooperació entre el sector privat i el sector públic, per fer sostenible el creixement de l’administració pública, sense arribar a la privatització total dels serveis que presta. Aquesta és la tendència a la majoria de països del nostre entorn i ha de ser estratègic que l’administració conservi el control sobre certs serveis essencials com poden ser els energètics, assistencials o telecomunicacions, per posar alguns exemples.
Quan ens trobem amb un instrument de col·laboració públic-privat, la supervisió, control i presa última de decisions en l’execució d’aquests contractes la conserva l’administració, però els mitjans (tecnologia, professionals i experiència) les aporta el privat. Certament aquesta fórmula permet una reacció ràpida i àgil a situacions sobrevingudes, com per exemple, les que estem vivint arran de la crisis sanitària. Pot l’administració al meu entendre actuar com un privat regint-se exclusivament per la llibertat de pactes? Certament, no. Però, tampoc pot donar una resposta sostenible i eficient amb els seus únics mitjans. Per aquest motiu, aquesta eina cooperativa entre sector públic i privat és la mes eficient.
I estem vivint moments de grans i urgents reptes que requereixen solucions viables amb rapidesa. I el sector sanitari pot ser un gran exemple, però també el sector educatiu, del transport o fins i tot el de la construcció d’infraestructures necessàries. Per tant, és necessari incorporar aquests esquemes de gestió pública no nomes en la gestió de serveis, sinó també en la gestió patrimonial o de bens públics.
En el primer dels àmbits referenciats, i segons el nostre ordenament jurídic, l’administració pública ha de respectar el caràcter subsidiari de l’activitat pública respecte a la iniciativa privada. Això vol dir que les administracions públiques limitaran la seva activitat als serveis essencials per a la comunitat, procurant en qualsevol cas que llur gestió, quan sigui possible i no impliqui l’exercici de funcions d’autoritat, es porti a terme mitjançant fórmules de gestió indirecta.
I és aquí on trobem que els esquemes actuals de contractació i de gestió dels bens públics sovint no donen resposta a les necessitats actuals com la mateixa Comissió Europea ha reconegut.
Per això, aquest escenari ens orienta a la contenció del creixement de l’administració, sempre mantenint el control de certs serveis clau. En termes de dret anglosaxó, els partenariats públic-privats són instruments habituals, ja siguin de dret públic o de dret privat, i el seu objectiu és buscar la flexibilitat en l’exercici de les potestats administratives per arribar a un cert resultat.
També hem de conèixer els riscos inherents a la utilització d’aquestes fórmules, que sovint estan vinculats a una mala estructuració jurídica o econòmica. De fet, un dels principals riscos d’una incorrecta planificació és l’increment de costos per part del sector públic. L’altre és la pèrdua de control sobre la gestió de lo públic.
I en aquest escenari també poden ser útils aquest instruments en la gestió tant de bens de domini públics com de bens patrimonials. No obstant, la regulació al nostre ordenament jurídic de la gestió dels bens públics en general es limita a escasses previsions dins la normativa administrativa. Les concessions administratives que tenen per objecte la gestió eficient de bens públics, al meu entendre, han de ser objecte d’aquest tipus de regulació.
I també ens trobem en supòsits on l’objecte del contracte esdevé mixt, amb una component patrimonial i l’altre prestacional, és a dir que requereixin d’un gestió integrada de béns i serveis. Aquest són els que representen major complexitat.
En definitiva, buscar fórmules modernes, flexibles i que donin compliment al principi d’estabilitat pressupostària són ara més que mai necessàries per gestionar les infraestructures i serveis dels país. Amb aspecte als principis de publicitat, transparència i objectivitat, buscant un procediment que faci convergir els interessos entre sector públic i privat.
La col·laboració públic-privada en el desenvolupament de projectes és una fórmula de futur per les administracions públiques i empreses públiques quan requereixen de finançament o volen optimitzar els recursos disponibles. Aquest instrument accelera el ritme d’inversió i manteniment en infraestructures i per tant incrementa la competitivitat del conjunt del país.