Literatura ectoplasmàtica
S’acosta l’1 de novembre, un dia que, es digui com es digui i se celebri com se celebri (Tots Sants aquí, Día de los Muertos a Mèxic, Magosto al nord d’Espanya o Halloween als països anglosaxons) és un dia dedicat als morts. Els cementiris s’omplen i els aparadors es vesteixen de decorats tenebrosos i carbasses amb somriures maliciosos. En aquestes dates prèvies a la dolçor del Nadal és normal que el lector busqui entre les seves lectures les històries més terrorífiques i amb els monstres més esfereïdors. Però avui m’agradaria repassar la presència a la literatura de la criatura més intrínsecament lligada a aquesta celebració; avui m’agradaria parlar-vos dels morts, dels fantasmes literaris.
La primera obra que em ve al cap a l’hora de parlar d’espectres és una de les més celebrades de William Shakespeare: Hamlet. És el seu pare, assassinat en una conxorxa entre la seva esposa y el seu germà, que es deixa veure durant la nit pels murs de la ciutat per clamar venjança. «Per què els teus ossos venerats i enterrats en la mort han desfet el sudari? Per què el sepulcre on reposaves ha tornat a obrir les feixugues mandíbules de marbre per fer-te’n fora un altre cop?, li pregunta un Hamlet esparvarat. El Bard d’Avon solia recórrer a figures tenebroses com fantasmes i bruixes per simbolitzar elements com poden ser el destí o, en el cas de l’espectre de Banquo, a Macbeth, el pes de la consciència. No va ser l’únic dramaturg que va utilitzar fantasmes en les seves obres. En el desenllaç de Don Juan Tenorio, l’obra més cèlebre de José Zorrilla, també hi tenen un paper fonamental, representant-se en unes estàtues funeràries capaces de moure’s, parlar, sortir del cementiri que els guarda i fins i tot d’assistir als sopars dels vius.
Els escriptors victorians també estaven molt interessats en els fantasmes. Era un dels recursos preferits de Charles Dickens, que tant els podia incloure en una narració nadalenca com és Cançó de Nadal, com en relats de terror o fins i tot d’humor (com és el cas del fantasma advocat en un dels contes que inclou la recopilació Para leer al anochecer). També Emily Brontë va convidar un fantasma a la seva única novel·la, Cims Borrascosos, quan de nit l’espectre de Catherine s’apareix al pobre narrador, fent de porta d’entrada a la seva fosca i malaurada història d’amor amb l’iracund Heathcliff. Tot i que no era estrictament victorià, no puc fer altra cosa que incloure a l’estatunidenc Henry James aquí, ja que, si bé no ho era per nacionalitat, sí per esperit. I, com que d’esperits va la cosa, no ens podem oblidar de Miss Jessel i el criat Peter Quint, els fantasmes que a Un altre pas de rosca assetgen la jove institutriu que acaba d’arribar a la mansió victoriana on ells van treballar abans de morir en estranyes circumstàncies.
Seguint l’estela d’estremidora ambigüitat de Henry James ens trobem a Shirley Jackson i la seva novel·la La maledicció de Hill House, que narra l’inquietant experiment del filòsof i antropòleg John Montague d’anar a viure a una casa encantada acompanyat de persones molt diverses per comprovar en pròpia pell l’existència de fenòmens paranormals. El mateix lector haurà de jutjar si el que succeeix en aquesta novel·la és degut a la presència de fantasmes o si és fruit d’una ment paranoica.
El realisme màgic també ha recorregut als fantasmes en les seves històries. La raó per la qual José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán funden Macondo a Cien años de soledad és perquè estan fugint del fantasma de Prudencio Aguilar, a qui José Arcadio va matar en defensa del seu honor. Quan el narrador de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, entra al poble de Comala hi troba un indret on els fantasmes del passat i els silencis del present es barregen i es confonen fins a crear una realitat indestriable. L’obra més important de Toni Morrison està protagonitzada per Beloved, el fantasma de la nena que va ser assassinada per la seva pròpia mare quan, capturada pels blancs, va voler salvar-la de l’horror de l’esclavitud, de la vida sense vida a què està condemnada ella mateixa, atormentada pels remordiments del seu crim imperdonable. Jesmyn Ward és hereva directa de Toni Morrison i a Canteu, esperits, canteu quan, al llarg d’un viatge que emprèn una mare negra amb els seus dos fills mestissos a recollir el pare a la presó, barreja la veu dels morts amb la dels vius, interpel·lant-se, interrogant-se, suplicant desesperadament respostes els uns als altres.
No puc posar fi a aquest article ectoplasmàtic sense parlar d’una novel·la coral de George Saunders: Lincoln al bardo. Aprofitant el fet històric de la mort del petit Willie, el fill d’11 anys dels president Lincoln, Saunders ens endinsa al bardo –l’estat de transició entre la mort i la reencarnació en la tradició tibetana– a través de les múltiples veus dels esperits que reben al Willie al cementiri de Georgetown.
Els fantasmes en la literatura donarien per un llibre sencer, però els caràcters dedicats a aquesta tribuna són limitats i, tot i que molts d’aquests espectres no hi estarien d’acord, els morts han de deixar pas als assumptes dels vius. Aquest és l’únic atenuant que puc al·legar davant de qui em pregunti on és el fantasma de Canterville d’Oscar Wilde, el de Sleepy Hollow de Washington Irving o el de Rebecca, de Daphne du Maurier. Us desitjo una nit de Tots Sants plena de fantasmes (a poder ser literaris).