Francesc Guillaumet Periodista

El diari ABC titulava dimarts: El toc de queda sobrevola Espanya. Ho deia pel fet que des de fa dies es començava a parlar d’aquesta opció, extrema en tota regla, a mode de globus sonda. El debat es va començar a generar arran de la implementació d’aquesta fórmula a les principals ciutats de França, que limita els moviments de la ciutadania des de la nit i fins a primera hora del matí. D’entrada, amb això de la pandèmia hem vist com es treien del calaix algunes lleis que semblava que hi eren per no haver-se d’utilitzar mai. L’estat d’alarma que va declarar Pedro Sánchez la segona setmana de març i que ara es torna a posar en marxa n’és un bon exemple. Pel que fa al toc de queda, que té certes ressonàncies d’altres temps i que en època moderna només es va aplicar durant el cop d’estat del 23-F, passa tres quarts del mateix. Al final, com passa amb els globus sonda, s’ha fet realitat el pronòstic i Catalunya i altres pobles de l’Estat en fan ús. 

D’entrada veig que el Principat d’Andorra ha descartat l’aplicació del toc de queda i que opta ara per ara per implementar ad hoc les mesures que cregui oportunes. Citava abans el cas de França, paradigmàtic al ser un país que limita amb la pròpia Andorra i amb Catalunya. Però hi ha altres Estats que ja l’apliquen ni que sigui de forma parcial, com és el cas de Bèlgica. A Itàlia s’ha optat per derivar aquesta responsabilitat a les seves regions i la Llombardia, que va ser el primer lloc on va colpejar amb força el Covid-19, ja l’implementa des de fa dies. Pel que fa a Espanya, l’Estat ha donat carta blanca a les autonomies perquè apliquin aquesta mesura si ho consideren convenient després de declarar l’estat d’alarma un altra vegada. Si res no canvia,  quan surti publicat aquest article a l’altre costat de la Farga de Moles ja hi haurà el toc de queda, en principi per 15 dies tot i que aquestes coses sempre tendeixen a prorrogar-se.

Ara bé, amb tot això, on queda la llibertat de la ciutadania? Quins drets s’afecten? Per què ha hagut d’arribar una pandèmia (on els principals governs i els seus serveis d’alertes sanitàries van fallar estrepitosament per imprevisió) perquè es comencin a afectar drets essencials? El debat jurídic, en aquest cas, està íntimament lligat amb el debat sanitari. La pregunta és: Val tot per intentar parar el coronavirus? És evident que en aquests casos la política de prevenció sanitària hauria d’anar de la mà de la preservació de drets fonamentals. És un fet que molta gent s’estranya quan a l’altre costat de la frontera són els jutges els qui han de validar en última instància si avalen o no les mesures que decideixen els governs. Almenys, les que afecten a drets fonamentals. A algú li pot estranyar que sigui així i potser hi ha qui es pregunta si és la justícia qui ha d’avalar mesures mèdiques. Però és que al capdavall no es tracta tant de les mesures sanitàries en sí el que ha d’avalar la justícia sinó dels drets de la ciutadania, que són quelcom tant important com les primeres.

Fins ara se’ns havia dit que la manera de frenar el coronavirus era fent molts PCR, aïllant les persones contagiades i els seus contactes directes i convertint en dogma el rentat de mans, la mascareta i la distància social. Això és totalment lògic i segurament haurà de ser així durant aquest any i gran part de l’any vinent. També s’ha reduït el número de persones que es poden reunir en una casa, en un sopar o en qualsevol activitat social a sis persones. I segurament és una bona mesura per frenar l’avanç del contagi. En paral·lel es tanca bars i restaurants (amb el prejudici econòmic que això comporta per moltes famílies i per l’entorn que viu d’aquest negocis, que ho està passant molt malament). Ara bé, cal tornar a limitar la llibertat de circulació amb estats d’alarma o tocs de queda? Calen aplicacions que informin tothom de qui ha estat a prop d’algun positiu de Covid? On queda el dret a la intimitat i les llibertats de les quals l’estat liberal ha fet gala tota la vida? Hi ha altres formes més eficaces de lluitar contra la pandèmia o aquesta és la única? Les mesures que ara es prenen per frenar la segona onada d’una pandèmia que no es va veure arribar quan la Xina ja n’estava plena sabent que el món sencer comercia amb aquest país amb anades i vingudes contínues d’avions es continuaran aplicant quan vagin maldades per alguna altra raó? Tot plegat són preguntes que potser caldria fer-nos ara que estem parlant de tornar a limitar drets fonamentals per tallar els contagis. I encara que és evident que la salut és prioritària i que segurament les mesures han de ser dràstiques per salvar vides i evitar el col·lapse dels sistemes sanitaris dels nostres països no estaria malament que també penséssim en tot allò que anem deixant enrere en aquesta crisi del coronavirus, no sigui que a cada bugada perdem un llençol. Tot plegat és per pensar-hi. I per cert, el toc de queda en la tradició catalana no es deia ben bé així. I és que en època medieval hi havia un toc de campanes que anunciava que a partir d’aquella hora tothom s’havia de tancar a casa si no volia ser titllat de malfactor. Aquest toc s’anomenava El seny del lladre i és la fórmula nostrada d’anomenar el toc de queda. A França en diuen cobrefoc perquè en temps de grans incendis s’obligava la gent a tancar-se a casa a determinada hora per facilitar-ne la seva extinció. Tot plegat són mesures que s’han aplicat durant la història però que les nostres democràcies liberals haurien d’acompanyar amb un corpus jurídico-sanitari molt sòlid si com ara creuen que cal tornar a decretar.