Gaudir de la jubilació viatjant
Tinc 78 anys i porto viatjant per Europa des que vaig fer els 67. T’explicaré com ho faig, perquè vegis que no és molt complicat. Si tens un ingrés mínim de 1.000 euros mensuals i bona salut, podràs fer-ho sense cap problema. Podràs passejar per tota la comunitat europea, tranquil·lament. He de confessar que he viatjat tota la meva vida, va ser fer els 21 anys i començar a voltar pel món. He visitat els cinc continents i molts països diferents. Actualment, només viatjo per Espanya, Portugal, Polònia i Croàcia. Al meu parer, són els països més econòmics per a passar el mes amb 1.000 euros. Bàsicament pel cost de l’hostalatge, la mitja no supera els 15 euros per nit. És el que em costa dormir en una habitació compartida, en els hostels. El lloc ideal per a conèixer gent i mai estar sol.
Acostumen a ser habitacions d’entre quatre i 12 persones i poden ser només per a persones d’un mateix sexe o mixtes. Recorrent el món he tingut l’oportunitat de conèixer multitud de cultures, religions i maneres d’interpretar la vida. He estat amb persones que recorrien el planeta amb bicicleta, amb moto, en autocaravana, i fins i tot a peu. Eren persones que mentre viatjaven, treballaven. Tenien l’oportunitat de fer teletreball, només necessitaven d’un ordinador i accés a internet. Amb el pas dels anys, em vaig anar fent a la idea d’adquirir aquest modus vivendi, ser un nòmada. Vaig centrar la meva filosofia de vida en els viatges i el meu objectiu final era viure la meva etapa de jubilat, viatjant. A causa de la professió que exercia, no tenia opció al teletreball, igual que la majoria d’entre nosaltres. Tots depenem d’un lloc fix per a treballar, ja sigui en un despatx, un magatzem, una botiga, etc.
Tots hem de presentar-nos aquí i intercanviar un mínim de vuit hores diàries, a canvi d’un ingrés mensual. Parlant amb aquests viatgers, em vaig adonar que aquest era el motiu real de la meva permanència a la ciutat on residia. Si tingués l’opció de rebre el mateix ingrés, sense la necessitat de presentar-me al meu lloc de treball, estaria tot l’any viatjant. Van anar passant els anys i és el que estic fent ara mateix, viatjar tot el temps. He aconseguit el meu objectiu, rebre un ingrés mensual sense haver d’anar diàriament a un lloc en concret. Cada principi de mes, la seguretat social transfereix 1.000 euros al meu compte bancari. Sempre he viscut de lloguer, no tinc cap habitatge en propietat, ni res de molt de valor econòmic. Em desplaço en transport públic, segons el lloc, vaig amb metro o amb autobús i si he de fer recorreguts llargs, ho faig amb tren o amb avió. Com només viatjo entre aquests quatre països que he esmentat més amunt, el trajecte amb avió, no supera les tres hores.
Durant l’hivern viatjo per Andalusia i la resta de l’any, vaig alternant entre els altres destins. Mai estic més d’un mes en el mateix lloc, m’agrada anar canviant. Una vegada a l’any, torno al meu lloc d´origen, una gran ciutat, situada en el centre d’Espanya. Estic dues setmanes, el temps necessari per a fer-me una revisió mèdica al complet, visitar a la família i saludar els pocs amics que em queden. Sempre he viscut en aquesta ciutat, vaig néixer, estudiar i treballar en ella. També es el lloc on em vaig casar i va néixer el meu fill, actualment té 38 anys, vaig ser pare als 40 anys. Va ser a aquesta edat quan em vaig casar i decidir deixar de viatjar, tenia ganes de formar una família i portar un estil de vida més sedentari.
Els meus plans de ser un viatger empedreït es van esfumar i els vaig substituir per la norma social, casar-se, tenir fills i adquirir una hipoteca. Aquesta última la vaig obviar perquè durant els meus viatges, vaig aprendre que és una creença o costum dels països hispans (Espanya, Portugal, Andorra i Itàlia), els seus ciutadans tenen la necessitat de sentir que posseeixen alguna cosa, si no, interpreten que han malgastat els seus diners.
Estan convençuts de què el lloguer es malbaratar els diners. S’hipotequen per a tota la vida, una cosa inusual i impensable en la resta del món. Malauradament, el mateix dia que vaig fer els 65 anys, la meva dona va morir de càncer. Imagina’t el meu estat psicològic, estava solt i abatut, el meu fill ja havia format la seva pròpia família. Jo residia en un bonic apartament, però amb la pensió que em va quedar, només en tenia per a pagar el lloguer (700 euros), el menjar i cobrir les despeses bàsiques. Vaig entrar en depressió i el departament de benestar de l’ajuntament, es va posar en contacte amb mi i em va assignar un psicòleg. Durant nou mesos vam fer teràpia, el temps necessari per a entendre que tenia l’oportunitat de viure com ho pensava de jove. Viatjar sense parar, perquè ja no depenia d’un lloc fix per a aconseguir un ingrés mensual. Aleshores, vaig començar a navegar per internet, per a comparar preus i em va sorprendre moltíssim el resultat. Em sortia més barat estar viatjant que viure de lloguer.
En el hostel, la nit em surt per 15 euros, multiplicat pels 30 dies, sumen 450 euros mensuals. A banda d’això, no he de pagar ni llum, ni aigua, ni calefacció. La roba la rento setmanalment, posar una rentadora em surt per 5 euros, és a dir 20 euros al mes. Després, tinc dret a fer servir la cuina, amb la qual cosa puc cuinar i encara més, no he de comprar ni detergent, ni paper higiènic, ni tovalloles, ni roba de llit, etc. va tot inclòs en el preu. En definitiva, que amb 130 euros faig la compra mensual.
També, altres dos factors importants són l’espai comú i l’accés a internet, tinc wifi a l’habitació, així que a les nits encenc el meu ordinador portàtil i miro pel·lícules en anglès amb subtítols en espanyol, d’aquesta manera aprenc l’idioma. Després, quan n’estic fart, baixo a l’espai comú i mantinc llargues converses amb els altres viatgers. S’han acabat els dies de solitud, assegut enfront del televisor, veient programes amb continguts que no m’aportaven res, ara me’ls passo envoltat de gent alegre i amb ganes de viure.