Natalia Mena

Aquest 2020 està sent un any molt convuls en tants aspectes: sanitari, econòmic, polític, social, que la informació no podia ser menys i mantenir-se al marge de la sacsejada mundial que ens té a tots en estat de xoc i en una incertesa que sempre havia existit, però de la que ara en som més conscients que mai.
Doncs sí, la pròpia Organització Mundial de la Salut ha declarat que el brot de la Covid-19, les respostes corresponents i les conseqüències derivades han estat acompanyades d’una infodèmia massiva, és a dir, una quantitat excessiva d’informació, en alguns casos correcta i en d’altres no, que dificulta que les persones trobin fonts fiables i orientació fidedigna quan la necessiten. De manera que aquest gran augment de volum informatiu relacionat amb un tema particular pot tornar-se exponencial en un període curt de temps, a causa d’un incident concret com la pandèmia actual. En aquesta situació apareixen en escena la desinformació, els rumors, la manipulació amb intencions dubtoses, i en l’era de la informació, aquest fenomen es veu amplificat mitjançant les xarxes socials, propagant-se més lluny i més ràpid que el mateix virus. 
El silenci no és rendible, per tant s’ha passat de la intoxicació informativa individual a l’epidèmia informativa col·lectiva, però la ciència i les investigacions tenen uns temps determinats i a més han de ser auditables, comprovables i controlables, però això no casa bé amb els temps periodístics, econòmics i polítics que pretenen unir els temps científics als seus interessos, i aquesta unió és la que crea distorsions i falsedats.
En una societat que anhela desesperadament saber què està passant i obtenir dades fiables, la infodèmia ha suposat un veritable llast, així que ens hem submergit en la mar de la desinformació i hem passat per l’auge i la caiguda del tractament amb hidroxicloroquina; la desinfecció amb lleixiu diluït; el debat sobre la protecció de la població infantil durant el confinament; l’ús de les mascaretes, que van passar de no ser necessàries a ser absolutament obligatòries; la durada real de la immunitat del virus i en quines superfícies; el ball incessant i contradictori de xifres tant de contagiats com de defuncions; això sumat a les teories negacionistes i conspiradores, i a un excés d’opinions que de gent que estaria millor callada ens ha portat a tot un embolic afegit a allò que ja era la pròpia pandèmia en si. Tot això ha donat una sensació de desorientació i de falta de credibilitat com mai s’havia vist fins ara.
Per això, davant el desconcert, la confusió i l’ansietat que ha provocat tot plegat, el que em pregunto és on ha quedat la prudència, aquella capacitat per aturar-se a pensar davant certs esdeveniments, sobre els riscos que aquests comporten i adequar o modificar la conducta, per no rebre o produir perjudicis innecessaris. Doncs bé, sembla ser que aquesta virtut o qualitat ha deixat de ser una opció, per llançar-nos tots a l’abisme de la improvisació, de a veure qui arriba el primer a no se sap a on, de treure importància a dir una cosa avui i a l’endemà la contrària; els desmentiments tenen molta menys rellevància i pes que les mentides, i som com aquell hàmster que corre en una roda que no el porta enlloc.
De vegades s’ha d’acceptar que hi ha coses que no es poden controlar i que simplement s’han d’afrontar, reconèixer que no tenim totes les respostes, que hi ha qüestions es desconeixen i que caldrà temps, potser fins i tot anys, per esbrinar-les, i que el més senzill és parlar, és gratis i actualment surt gratis, perquè vivint a l’època de l’opinió on ningú vol tenir un perfil baix, però les conseqüències en aquesta precipitació comunicativa poden ser profundament negatives. Per tant, animo a tots els àmbits implicats: la comunitat científica, la política, l’econòmica, la sanitària, a la població en general i a mi mateixa, a ser més prudents. Hem de contribuir a generar i difondre informació de qualitat, perquè només des de la sensatesa, la cautela, la moderació i la temprança actuarem d’una manera justa i adequada.  
Hi ha una dita que diu que: «La vida és un 10% el que et passa i un 90% com t’ho prens». Hem d’assumir que no tenim el domini de moltes circumstàncies que ens toca viure, però que no es tracta del què, sinó del com, per tant en aquesta manera d’encarar les situacions, és en l’únic que realment nosaltres manem, així que potser, dic només potser, seríem una mica més feliços en la ignorància, perquè la infodèmia també és un virus mundial, potser no tan letal, però igual de contagiós, perillós i destructiu.