La morositat és un mal endèmic
Segons l’Estudio de Riesgo de Crédito en España que impulsen Crédito y Caución i Iberinform, dues de cada tres empreses espanyoles pateixen en l’actualitat els impactes negatius de la morositat en el seu compte de resultats. Aquest complet estudi permet comparar l’actual acompliment empresarial enfront el confinament patit a la primavera. Segons ha revelat el citat estudi, el 12% del teixit productiu considera en risc la seva continuïtat per l’impacte dels impagats dels seus clients, tres punts per sobre que fa sis mesos. Si extrapolem aquestes xifres al conjunt d’empreses actives que operen a Espanya, 220.000 empreses es troben en risc de tancar als pròxims mesos. La manca de control sobre la morositat B2B és un risc per a l’activitat empresarial. L’incompliment dels pagaments acordats genera importants tensions de liquiditat en una situació com l’actual, i és especialment desestabilitzadora en l’operativa de les empreses més petites. Si es produeix l’impagament d’una venda amb pagament aplaçat, la pèrdua equival a les despeses de producció del producte. L’impacte d’un impagat comercial s’accentua quant menor sigui el marge de beneficis, ja que multiplica el número de vendes amb clients solvents necessàries per compensar la pèrdua. Si una empresa amb un marge comercial del 10% pateix un impagament de 10.000 euros, haurà de generar nou negoci per 100.000 euros per compensar l’impacte dels 9.000 en despeses de producció. D’acord amb la segona part de l’Estudio de Gestión del Riesgo de Crédito en España, el 46% de les empreses espanyoles afronta pèrdues d’ingressos significatives a causa de la morositat, i el 39% registra un increment de les seves despeses financeres. A més, el 15% es veu obligat a limitar les seves noves inversions, i un 18%, a frenar la seva expansió comercial.
Ara bé, aquesta problemàtica aguda de morositat que està patint l’economia espanyola s’agreuja degut a l’existència d’una morositat endèmica. A cada nació la gent té els seus propis costums, la seva cultura, les seves tradicions i les seves lleis. A cada país, en funció d’una sèrie de condicionants de tipus històric, cultural, econòmic, jurídic i sociològic, existeix una manera diferent de pagar els deutes. En conseqüència, els hàbits de pagament de cada país són diferents, i aquests venen condicionats per determinants que han intervingut en la seva consolidació a través de moltes generacions. Sens dubte, existeixen raons d’índole econòmica, financera, jurídica, social i cultural que expliquen el fenomen de la morositat a Espanya; però aquests determinants no són suficientes perquè entenguem el desmesurat costum de pagar tard, mal o mai que existeix.
En el cas d’Espanya, es pot afirmar, sense exagerar, que la morositat està arrelada a tot arreu, és a dir, a les empreses, als ciutadans particulars, i a les administracions publiques. Com a prova d’aquesta afirmació, Espanya figura al llibre dels rècords Guinness com l’Estat de la Unió Europea amb el major percentatge de morosos intencionals; un estudi realitzat per la Unió Europea va revelar que el 62% de les causes de l’impagament és la intencionalitat del deutor de demorar el pagament de les factures vençudes per a obtenir finançament gratuït a costa dels proveïdors.
La morositat és sens dubte el vuitè pecat capital dels espanyols, i sort que no està tipificat com a tal, ja que Satán hagués hagut de triplicar l’aforament de l’infern per allotjar a tots els morosos d’origen ibèric. No obstant, per als propis espanyols, ser morós només significa cometre un pecat venial sense importància. M’imagino que a molts els agradaria preguntar-me: Com a morosòleg, després de conèixer directament a milers de morosos, segur que sap el cas d’algun que s’hagi penedit? La veritat és que sí conec un cas: en una ocasió, quan era empleat del departament de riscos d’una entitat financera, després de molt de temps i esforç, vam aconseguir que una deutora morosa ens liquidés un antic deute consistent en diverses lletres de canvi impagades del préstec que se li va concedir per a la finançament del seu cotxe. No obstant, al dia següent la morosa es va penedir, i la bona dona es va presentar al despatx de la financera i va dir amb desimboltura que s’havia penedit: volia que li retornessim tot els diners lliurats per cancel·lar el deute impagat; lògicament no li vam reintegrar el pagament efectuat, ja que ho havia fet dins de la més estricta legalitat.
Una antiga cita afirma que: “Qui presta a un amic, compra un enemic”. Aquesta frase feta aconsella prudència en el préstec de diners, doncs arribat el moment de recuperar-lo no són estranys els conflictes. Plató ja va dir: “Si reclames els diners prestats, comprovaràs que d’un amic la teva generositat et fa un enemic”. La morositat és un fenomen difícil d’erradicar ja que ha romàs arrelada en la tradició espanyola des de fa segles –totes les lleis promulgades fins la data per combatre-la han fracassat– i s’ha convertit en un fet tan freqüent, tradicional i arrelat que per a molts ja sembla una cosa normal i comunament acceptada; bona prova d’això és el gran nombre de proverbis que hi ha al refranyer espanyol que afirmen que cobrar una venda a crèdit a Espanya és un treball d’Hèrcules. Els refranys són com la cinquena essència de la saviesa popular, en el seu conjunt reflecteix la saviesa dels espanyols; quasi tots són reflex de la societat espanyola i el contingut del quals traspassa aquelles fronteres per il·luminar als homes de tots els temps. Doncs, bé, un refrany diu que “l’art del comerciant a Espanya està més en aconseguir que li paguin que en vendre”; i un altre proverbi del refranyer diu: “Qui a Espanya diners ha de cobrar, moltes voltes ha de donar”. No és d’estranyar que molts negocis tinguin aversió a atorgar crèdit als seus clients i així ho fan saber als seus compradors mitjançant cartells, de manera que els clients resten avisats quan entren que han de pagar bitllo-bitllo. Al llarg de les meves visites a empreses, he tingut l’ocasió de veure cartells penjats en un lloc ben visible a l’entrada, amb la llegenda: “El crèdit ha mort, descansi en pau, els mals pagadors el van matar”. Una altra versió del mateix missatge sol ser el cartell col·locat en un lloc estratègic de l’establiment que resa: “S’ha acabat fiar; si fio, no cobro; per no cobrar, prefereixo no fiar”. Mitjançant cartells les empreses envien un missatge molt directe als clients respecte a la seva negativa per concedir crèdits comercials; definitivament, no es ven a crèdit degut a les males experiències patides al passat amb els morosos; encara que ara paguin justos per pecadors.
En realitat, aquesta posició de desconfiança resum el problema que moltes empreses pateixen i que és el fet de no poder cobrar les seves vendes a crèdit degut al mal comportament d’alguns a l’hora de pagar. En efecte, els proveïdors van pagar la patenta amb deutors que van pagar tard, que van pagar malament o que –en el pitjor dels casos– no van pagar mai; en conseqüència, els compradors paguen els plats trencats hauran de pagar al comptat.
De tant en tant, en alguns comerços tradicionals, encara es pot veure penjat de la paret un cartell amb el següent avís: “Aquí no es fia”, o inclús, amb més sentit de l’humor el que diu: “Avui no es fia, demà sí”. També en alguns bars i restaurants es pot veure una versió humorística de l’avís que resa: “El banc no fa cafès, jo no faig préstecs”. Tots aquests avisos venen a confirmar una actitud molt determinada cap el crèdit que tenen els propietaris dels negocis on estan penjats els cartells: no concedim crèdits a ningú perquè no ens fiem, o sigui que a pagar en efectiu.
En alguns països del sud d’Europa també he tingut l’ocasió de veure cartells que adverteixen que només es ven al comptat rabiós. “Per colpa di qualcuno non si fa credito a nessuno”. Aquesta frase escrita en la llengua de Dante, l’he vista en rètols col·locats en diversos establiments d’Itàlia; sempre m’han atret poderosament l’atenció per la bella rima de les paraules utilitzades i la gran musicalitat que existeix en aquesta oració. El significat en canvi no és tan agradable; la traducció al català seria: “Per culpa d’uns quants no podem donar crèdit a ningú”. Aquest cartell deixava molt clar que per culpa d’uns quans morosos desaprensius, l’empresa no concedia crèdits a cap client.
A França també vaig tenir ocasió de llegir alguna cosa molt semblant en una empresa de reparació de vehicles: “Pour le plaisir de conserver ses bonnees relations avec la clientèle, la maison ne fait plus de crèdit”. Que traduït al català seria com que l’empresa per tenir la satisfacció de conservar les bones relacions amb els clients, ha deixat de concedir crèdits.
Ja fa molts anys vaig trobar en una botiga de souvenirs de Figueres una rajola que em va cridar tant l’atenció que no vaig poder resistir-me a comprar-la. És una d’aquelles rajoles que es fan servir per a la decoració d’exteriors i que contenen frases satíriques o humorístiques. La rajola conté la següent frase, l’autor de la qual és anònim però que és un fidel reflex de la saviesa popular: “Si dono, vaig a la ruïna; si fio, aventuro allò que és meu; si presto, quan pago em posen mal gest, i per evitar-me tot això, ni dono, ni fio ni presto”. He conservat aquesta rajola al llarg dels anys, ja que és una sentència amb una gran càrrega d’humor i que contribueix a recordar la problemàtica dels morosos.