Les potencialitats de la descentralització
Heu mirat, en un mapa mundi, aquells països que tenen un sistema polític o socioeconòmic de tipus federal?
No cal anar a buscar els que, per raons físiques ho són: Canadà, Austràlia, Estats Units d’Amèrica, Índia, Brasil, Mèxic, etc. També n’hi ha de mitjans, com Alemanya, o de petits, com Suïssa. També n’hi ha que, sense ser federals, la realitat política i, sobretot econòmica, fa que siguin quasi federals, com Itàlia.
Quines conseqüències té això en l’elaboració quotidiana de les decisions polítiques, i, sobre tot econòmiques? Pot servir algun d’aquets models a Andorra?
La primera conseqüència evident d’un sistema federal és una millor distribució de la renda, sense que això impliqui eliminar, evidentment, la pobresa, que té altres causes subjacents. Un centralisme excessiu implica el que es coneix com a efecte aspiradora. Els recursos, la cultura, la població, el lleure, «penja» de les assignacions de l’administració central en més gran mesura que dels ens de nivell inferior. També la inversió pública va cap a prioritats definides segons un criteri centralista.
És una realitat que es nodreix a si mateixa: al centre el cost de la vida és més alt, els salaris més elevats... I es crea un entorn amb mancances marcades entre la perifèria i el centre, que va absorbint recursos, exercici rere exercici. Fins i tot des d’un punt exclusivament economicista, un sistema totalment centralista és irracional i entorpeix una assignació òptima de recursos. La raó i causa d’un sistema així, és el pes polític de dels grups socioeconòmics assentats al centre, i que defensa aquest statu quo. També és important valorar el nivell de riquesa d’un país a l’hora de «repartir». És clar que un país ric i centralitzat, segurament, podrà assignar més a la perifèria, però sempre donant prioritat a la base que defensa l’statu quo.
Què pot aprendre Andorra d’aquests dos models, que en la realitat no poden ser purament centralistes o purament federals?
Nosaltres, a Andorra, ja tenim una gran descentralització de la despesa i la inversió, a través dels comuns. Però les darreres accions, des de l’administració de govern, per exemple, amb el trasllat del Ministeri de Cultura a Encamp, i abans el d’Educació i Ensenyament Superior a Sant Julià, i la més recent proposta de trasllat de determinats serveis, ara situats a Andorra la Vella, a La Massana (AFA, AREB, Raonador del Ciutadà), junt amb el COEX i Banders a la part sud d’Encamp, van en la línia de la descentralització dels serveis.
La descentralització afavoreix l’activitat local i permet que la riquesa pugui anar repartida arreu. Es podria entendre com un efecte de taca d’oli, estesa per tot el territori.
Els altres efectes positius, poden ser la reducció de la pressió de tot tipus que, actualment, s’exerceix sobre les dues parròquies centrals. Problemes de residència, de circulació, de contaminació, d’aparcament, que es «compartiran» amb les altres parròquies. També sobre les finances de govern, en la mesura que les noves dependències en altres parròquies, com l’hotel Rosaleda, siguin de propietat estatal i suposin la reducció de lloguers al nucli central. Faltaria tenir la suficient imaginació per trobar quins altres ministeris o serveis importants podrien anar a Ordino o Canillo. Aquí queda el tema.