Les mentides dels adults
Un dels moments més vertiginosos de la vida d’una persona és l’adolescència, aquella etapa en la qual es deixa enrere la infantesa i els canvis s’acumulen: el cos es transforma, apareix el desig sexual, l’emoció i la por de perdre la virginitat, l’horitzó de les possibilitats s’expandeix, descobrim mentides construïdes per sostenir la nostra felicitat infantil i els pares deixen de ser aquells déus perfectes i omnipotents, els seus defectes es fan visibles i, inevitablement, es tornen tan humans com nosaltres. Enmig d’aquestes turbulències d’inseguretats, l’opinió que tenen els altres de nosaltres pot determinar fàcilment la visió que tenim de nosaltres mateixos, pot dibuixar la imatge que ens torna el mirall quan ens hi observem.
Un dia Giovanna, la protagonista de l’última novel·la d’Elena Ferrante, La vida mentidera dels adults, sent com el seu pare li diu a la seva mare que cada dia s’està tornant més lletja. Aquesta revelació no és literal, el seu pare en realitat diu que cada dia s’assembla més a la tieta Vittoria, que a la família representa tot el que és negatiu, perniciós, egoista i disgraciós. En la imaginació de Giovanna, tot recollint les mitges paraules, els xiuxiuejos, les mirades eloqüents i els gestos dissimulats dels seus pares, la tieta Vittoria és un monstre, una espècie d’ogre malèvol. L’afirmació del seu pare posa punt final a la seva infantesa i determinarà el seu pas per l’adolescència, marcat per l’anhel de conèixer a la seva tieta i descobrir d’aquesta maneta si és cert que s’assemblen. En aquest camí penetrarà en el món ple de mentides dels adults i intentarà adaptar-s’hi.
Els fans de Ferrante, els que vam llegir febrilment la seva tetralogia de les dues amigues, feia un temps esperant aquesta novel·la. Tot i que comparteixen l’escenari de la ciutat de Nàpols, aquesta vegada situa la història en els seus barris alts i acomodats, decisió necessària perquè la seva protagonista passi per aquest desengany que és central en la novel·la. Lila i Lenù, les protagonistes de la seva tetralogia, creixien als barris pobres de Nàpols, la seva vida és una carrera d’obstacles. En canvi, Giovanna ha viscut una infantesa idíl·lica, sense preocupacions, amb una educació garantida i l’acompanyament d’uns pares cultes, oberts i afectuosos. Aquest edèn s’enfonsa quan Giovanna descobreix les mentides que el feien possible, quan descobreix que els seus pares també són humans i cometen errors, quan descobreix la realitat més enllà dels barris rics, allà on l’espera el misteri de la tieta Vittoria.
Ferrante segueix fidel al seu estil desproveït de floritures, aparentment senzill però en realitat mesurat al mi·llímetre per transmetre personatges, relacions i emocions molt complexes sense sacrificar l’acció trepidant que, combinada amb uns capítols molt breus, fa que el lector no pugui deixar de llegir. Si l’epicentre de la tetralogia que la va convertir en un fenomen literari global era l’amistat entre dues dones que es movia entre la lleialtat i la rivalitat, aquesta vegada recorre l’adolescència d’una noia que veu com el seu món i tot en el que creia s’esfondra i intenta sobreviure. Una altra reflexió recurrent al llarg de la història és com ens arriba a influenciar el que diuen de nosaltres. Quan Giovanna sent al seu pare dir que cada dia s’assembla més a la tieta Vittoria se sent lletja, menyspreable, fastigosa, ni tan sols entén com algun noi es pot sentir atret per ella. Tot i que mai deixa d’intentar alliberar-se de l’estigma de la seva lletjor, les paraules del seu pare i de tants altres personatges li pesen com una llosa, com un malefici. La protagonista intenta desesperadament no dependre de l’opinió de tercers a l’hora de valorar-se i apreciar-se a ella mateixa, i curiosament relaciona aquesta vulnerabilitat amb la seva virginitat, que, més que com un tresor a preservar, també li sembla una càrrega insuportable.
Qualsevol escriptor hauria caigut en la temptació de dibuixar-nos una protagonista perfecta, víctima de les mentides dels adults, del masclisme arrelat a la societat, de la solitud i la incomprensió. Elena Ferrante no. De fet, insisteix a retratar la cara menys bonica de l’adolescència femenina. Giovanna és impulsiva, sovint actua de manera egoista, injusta i letal, no sap com gestionar la seva ràbia, la seva ira, comet errors i no és conscient de la influència que té en els altres. El desig sexual mancat de romanticisme és un tema molt gastat en literatura quan es tracta d’un protagonista masculí, però escassegen protagonistes adolescents i femenines amb tanta veritat com Giovanna. A Ferrante no li fa por res, passa per temes com l’homosexualitat i la masturbació sense sacrificar temes més clàssics com la idealització del primer amor i la desorientació típica de l’adolescència, que deixa les decisions més en mans de la intuïció que de la raó.
Amb un final tan obert que presagia seqüela, La vida mentidera dels adults és una novel·la que, amb el més pur i intens estil d’Elena Ferrante, explora noves coordenades de la vida humana. L’adolescència, el sexe, les llàgrimes, l’amistat, els silencis, l’amor, la vulnerabilitat i les mentides són banyades en or per formar les baules de la polsera que els personatges d’aquesta història adoren i detesten alhora.
Editor de Trotalibros