Antoni Pol i Solé Arquitecte

El darrer Veguer Episcopal, nascut el 10 de gener de 1923 a  Montblanc i mort  el 14 d’agost passat i enterrat a Sant Julià de Lòria,  advocat, jurista i historiador, fou també membre de la Secció Acadèmica del Coneixement de la Societat Andorrana de Ciències constituïda a la seu del nou Consell General el 28 de juny del 2019.
Home de mirada penetrant estava dotat d’un caràcter realista i ferm en les seves conviccions.
Li agradava estar ben informat i anar al fons de les qüestions.
Molt respectuós amb els altres, també volia aquest respecte per a ell, tot i ser una persona extremadament discreta i senzilla, segurament el seu pas al batxillerat per una escola franciscana el varen marcar per sempre, ja que fins i tot en el seu funeral va voler que tot fos estrictament auster.
Aquest mateix esperit, consolidat amb altres aprenentatges, li varen desenvolupar una consciència netament humanitària respecte a la vida, fent-lo integrar a la societat andorrana com un andorrà més, concretament un lauredià.
La família i la investigació històrica han estat els seus contraforts equilibradors davant d’una activitat professional d’alta responsabilitat, sobretot en la seva etapa andorrana.
El copríncep episcopal Joan Martí i Alanís va deixar escrit d’ell: «Home íntegre, de principis ètics ferms, caràcter bo i negociador, treballador infatigable, amb una família modèlica....La construcció de l’edifici de la Vegueria, l’organització del sistema judicial, la recerca de recursos econòmics per a la Mitra, independents, com el Servei d’Emissions...Fins i tot ara jubilat, investigador i autor de llibres que han enriquit el patrimoni jurídic o històric d’Andorra».
Llicenciat en dret i diplomat en art medieval va fer la carrera de fiscal a Espanya i exercí d’advocat a Barcelona fins que el 1972 s’incorporà als serveis del Copríncep Episcopal amb la funció de Veguer, amb els poders representatius, judicials i administratius que suposava el càrrec, que va deixar d’existir el 1993 amb la Constitució i la separació de poders que comportà.
Deixant de banda les altres obres publicades sobre dret a Espanya o relatives a Montblanc i centrant-nos en les relacionades amb Andorra, podem citar :
-Assaig sobre el barroc andorrà, (1991)
-El refugi de clergues i religiosos a Andorra durant la persecució religiosa 1936-1939, (dins Anuari 1992-1993 de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània de Catalunya)
-Recull – Jurisprudència penal d’Andorra 1975-1994
-Recull – Jurisprudència penal d’Andorra 1995-2000
-El projecte de Concordat espanyol de 1934 i les seves implicacions sobre Andorra, (2005, dins de Papers de Recerca Històrica 3, de la SAC)
-El Copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps 1920-1940, (2007)
-Delictes patrimonials – Dret andorrà, (2008)
Quan fixava la seva atenció en una situació o tema, captava les seves implicacions i actuava en conseqüència, amb rectitud d’intenció i opinió molt definida, però tocant de peus a terra, anant fins al fons de la qüestió amb sinceritat, decisió i discreció.
Una actitud de vida, amb errors i encerts, fins al final.
Va saber fer compatible una profunda estima per la seva vila natal de Montblanc, sentint-se montblanquí i per Catalunya, sentint-se català, amb una voluntat d’integració plena, generosa i decidida a Andorra, participant, en tots els fronts que va poder, en la construcció del dia a dia, de l’andorranitat, o contribució andorrana a la humanitat. 
Secretari de la Secció Acadèmica del Coneixement de la SAC