El món al revés
Últimament, suposo que té a veure amb la pandèmia actual, reflexiono més del ja acostumo a fer i acabo arribant a conclusions preocupants. Què ens passa als ésser humans? Per què som com som i fem el que fem? Suposo que a aquestes preguntes podria respondre millor un antropòleg, però com no en tinc cap a mà ho faré jo sobre una qüestió en concret a la qual no li trobo el sentit. Em refereixo a la manera que tenen molts adults joves (i no tan joves) de parlar al col·lectiu de gent petita (infants de 3 i 4 anys fins a preadolescents d’entre 10 i 12) i al col·lectiu de la gent gran.
Segur que molts us heu adonat com jo que hi ha gent que té, d’una banda, la necessitat malaltissa de cosificar el cos de les nenes (el més trist de tot és que ho fan inclús alguns pares i mares) i d’una altra banda, la mania que tenen alguns de sexualitzar els més petits amb preguntes tipus: «I tu, ja tens nuvi o núvia?», «Ui, ui, ui, m’ha dit un ocellet que t’agrada algú de classe...», quan encara no aixequen ni un pam de terra. O que bavegen quan dos infants es fan una abraçada innocent o un petó i comenten: «Ai, mira que si al final es fan nuvis i som família». De ben segur, que els que se sentin interpel·lats diran, «no és per tant, si és una broma», però no és cert. És un costum que no té gens de gràcia i moltes conseqüències.
Els infants són infants, que tenen la seva sexualitat, és clar, però que encara no està desenvolupada, i la precocitat d’aquests comentaris fora de to i de temps banalitzen un tema tant important com aquest per a la vida de qualsevol persona i no fa si no precipitar la preocupació per uns temes que ni els toquen per edat ni els interessen més enllà de respondre a les expectatives dels grans. Deixem als nens i nenes que siguin el que són que ja en tenen prou.
I d’altra banda, tenim el col·lectiu de gent gran, pobres, que ara que ja han assolit l’edat suficient per fer allò que considerin sense haver de donar explicacions, de sobte veuen com alguns adults (que poden ser els seus fills o d’altres) amb els quals es relacionen dia a dia, els infatilitzen tractant-los com si fossin nens. Té nassos la cosa.
Potser hi ha qui té una malaltia mental que l’ha fet perdre la memòria i torna a portar bolquers, però afortunadament no és el cas de la majoria. Llavors, per què a vegades, al súper, a la sala d’espera d’un metge o pel carrer, sento com s’adrecen algunes persones a la gent de més de 70 anys i en venen basques? I, penso, si el dia de demà algú em parla com si hagués perdut l’enteniment i el criteri pel fet de tenir el cabell blanc, li donaré un cop de puny.
En els dos casos (no sé si és una qüestió prèvia a la manca de respecte que vindrà després o una manera de validar-la), trobo inacceptable que es pressuposi que per tenir menys o més edat que la mitjana de la població, això et pugui invalidar per rebre un respecte que tothom es mereix. Els criteris i les opinions no es guanyen o perden amb l’edat, sinó amb les experiències que cadascú va tenint al llarg de la seva vida. No es pot tractar un infant de 5 anys com si en tingués 20 (i no entro a valorar el que penso sobre que algú que no et coneix de res et pregunti sobre la teva vida amorosa tinguis l’edat que tinguis perquè no acabaria aquest article) ni a una senyora de 75 com si fos una nena de 4 anys. Quin desgavell. El món al revés.