Ara que fa mig any
Ara que fa mig any pot ser un bon moment per girar la vista enrere i veure tot el que ha plogut, pel que fa a la pandèmia del coronavirus, és clar. D’entrada fins ben entrat el mes de març ningú es pensava que l’epidèmia detectada el desembre a un mercat de la província xinesa de Wuhan anés tant enllà. De fet, la majoria de nosaltres ni havia sentit a parlar mai d’aquesta zona del gegant asiàtic, en què hi viuen milions de persones. Dic que és un bon moment per mirar enrere per veure com ha canviat tot plegat d’ençà de l’arribada de la pandèmia i dels confinaments que es van ordenar més o menys a tots els països per intentar frenar l’avanç d’aquest virus que es va passar de l’animal a l’home, probablement a través d’un ratpenat.
D’entrada, a les acaballes de l’hivern ningú es pensava que acabaria passant el que ha passat. Si algú ho hagués arribat a verbalitzar segurament l’hauríem titllat d’exagerat. El precedent més proper que teníem era el de la grip A apareguda a Mèxic la primavera de l’any 2009. Personalment em van arribat a impactar molt les imatges del confinament que es va decretar en aquell moment a Mèxic D.F. per evitar que la cosa no anés a més. Una de les ciutats més dinàmiques (i poblades) de l’Amèrica Llatina es quedava totalment buida en plena primavera per una grip que no era com les altres. Poc a poc se’n van detectar casos a Europa, també a Catalunya, tot i que la vacuna va sortir relativament aviat i la cosa no va anar a més. Tant és així que darrerament la zepa de la grip que arriba els darrers hiverns és d’aquesta classe.
Doncs bé, la grip A es va poder parar amb relativa facilitat però no ha passat el mateix, per ara, amb el coronavirus. En un primer moment no en vam fer gaire cas. No n’hi vam fer nosaltres ni el món sanitari. Tant és així que epidemiòlegs de prestigi auguraven que aquí només arribarien, com a molt, unes desenes de casos. No sé si a Andorra però sí a l’altre Principat (el de Catalunya) tampoc era massa restrictiva l’entrada als centres de salut. Recordo que a les acaballes de febrer s’hi llegia algun cartell que deia que si algú havia estat a Xina o Itàlia recentment passés directament al mostrador sense haver de fer cua. De fet en aquella època Itàlia ja estava tocada pel Covid-19. El secretari de Salut Pública de la Generalitat, el doctor Josep Maria Argimon, em va reconèixer que en el moment de veure el que havia passat a Itàlia aquí ens va faltar reflexos per actuar. I tenia raó. Pocs dies després de confinar bona part de la Llombardia aquí passava tres quarts del mateix. Recordo que amb molts companys fèiem broma. Déiem que si ens confinàvem a nosaltres havíem de procurar tenir la nevera plena però tothom no deia més o menys per dir i a ningú li passava pel cap que això pogués arribar a passar aquí. Però en dos setmanes comptades Pedro Sánchez va sortir a anunciar la declaració de l’estat d’alarma i un confinament que va durar, per fases, fins per Sant Joan.
De com vam arribar a relativitzar la cosa en dóna fe les notícies que anaven arribant i que valoràvem com una rara avis en el context que ens tocava viure. Em recordo especialment la d’una guarderia que va demanar a una professora que havia estat de viatge a Itàlia que no anés a classe. En aquell moment, tot i fer-ne notícia, perquè ho era, em va semblar exagerat. Com em va semblar exagerat, també, el que em va explicar a una persona coneguda que va trucar al diari per explicar el cas. Mentre s’esperava a la sala d’urgències d’una clínica de Lleida va veure com passaven els metges i les infermeres tapats de dalt a baix, amb mascareta i amb l’evidència que alguna cosa greu passava. Pel que es comentava havia arribat una persona amb símptomes de coronavirus, quan encara no hi havia la psicosi que hi ha ara, i el personal sanitari es va preparar a consciència, com tocava de fer, és clar. Vam preguntar pel tema en aquesta clínica i no se’ns va donar raó del cas però al cap d’uns dies (ja diuen que el món és un mocador) ens va arribar la mateixa notícia de part d’un conegut de la persona que van atendre a urgències. Es veu que havia tornat de viatge a la Xina i que tenia tos. A casa seva, escoltant el que passava Wuhan, es van alarmar i li van recomanar d’anar al metge. Ho va fer i finalment tot va ser un ensurt. No tenia coronavirus i la tos responia a alguna altra causa però no al Covid-19. Ara és fàcil parlar-ne però llavors aquell cas començava a ser premonitori i va precedir al un degoteig de notícies sobre suposats casos de coronavirus (alguns certs, altres no confirmats) fins que Salut va confirmar el primer cas detectat a Lleida la segona setmana de març. S’obria llavors una altra pantalla en la que molts ja ens vam prendre seriosament el Covid-19, vam deixar de comparar-la amb una grip comú i vam augurar que això seria llarg. I ho està essent. Ara per ara, i fins que no hi hagi vacuna, ens toca posar paciència i sentit comú a la cosa i procurar que la pandèmia ens afecti el menys possible al nostre dia a dia, guardant, això sí, totes les mesures sanitàries. Tard o d’hora se superarà però segurament res tornarà a ser com abans. Almenys és el que em sembla de tot plegat ara que fa mig any...