Ídols de fang
Quan la setmana passada va esclatar la notícia que el president dels Estats Units Donald Trump s’havia encomanat de covid19, a més d’un se li va passar pel cap que potser es tractava d’una maniobra per retardar la data de les eleccions, sobretot al advertir les notables contradiccions informatives al voltant de la seva salut. Cal recordar que Trump, inquiet per l’incert desenllaç d’aquests comicis, ja va intentar aplaçar-los de diferent manera però no se’n va sortir. Reclòs a l’hospital militar de Walter Reed ha rebut un tractament gairebé inèdit, compost de quatre medicaments, algun dels quals encara es troba en fase experimental.
Aquest darrer fet ha dut a pensar als entesos que el president nord-americà podria estar patint una forma greu de la malaltia. El dilluns però, i contra tot pronòstic, va ser donat d’alta i a la sortida de l’hospital va exhibir el seu discurs habitual, menystenint la gravetat de la covid19, una actitud que complau i reconforta a una part de la seva ciutadania, delerosa de negar l’evidència, en un país, els Estats Units, que ha arribat a l’esgarrifosa xifra de més de 210.000 morts.
El populisme té molt a veure amb l’espectacle i la idolatria. Els banys de masses, els exabruptes i els gestos histriònics han guanyat molts adeptes d’un temps ençà. Però Trump no ha estat l’únic líder en sucumbir a la fatídica transmissió. Posant la vista enrere, ens venen a la memòria les imatges d’un Boris Johnson abaltit per la malaltia, i potser també per el fet d’haver defensat amb massa lleugeresa la immunitat de grup per al seu país, el Regne Unit. Després, vam veure perplexos com l’alegre despreocupació de Jair Bolsonaro, president de Brasil, davant l’avanç de la malaltia , el va dur a contagiar-se al seu torn, tot i que va patir una forma lleu de l’afecció.
Tots tres líders han minimitzat l’abast real de la pandèmia, criticant i posant en dubte les mesures bàsiques de prevenció, com ara l’ús de la mascareta i el distanciament social, que ells s’han saltat a la vista de tothom. Els seus postulats negacionistes, la seva imatge autocomplaent i desimbolta, sempre a la recerca d’una aura d’invencibilitat podrien fer l’objecte d’un estudi acurat. Treure pit és la seva especialitat, potser perquè saben que això els reporta vots.
Pel que fa a la pandèmia però les fanfarronades no constitueixen precisament un antídot, tot i que alguns pretenen exorcitzar la seva por d’aquesta forma tan poc entenimentada. El que queda clar és que Trump pensa treure rèdit del seu contagi, al manifestar que ara, després de sotmetre’s al seu tractament fet a mida, es sent vint anys més jove, perquè juga sens dubte la carta de l’home invencible, genèticament superior. Ja deu saber que al seu homòleg Bolsonaro l’entrebanc de juliol, per dir-ho d’alguna manera, no sembla haver desgastat el seu carisma ni una mica. El psicòleg social Peter Glick, estudiós dels estereotips de gènere, parla de la cultura de la competència masculina i de l’exigència consegüent de no poder mostrar debilitat.
I si bé aquest capteniment està encara ben arrelat a la nostra cultura, no podem deixar de pensar que aquesta prepotència i fatxenderia ens remet a la imatge del ídol amb peus de fang. L’expressió que prové de l’Antic Testament ens explica que a Nabucodonosor, el rei de Babilònia, se li va mostrar en un somni una estàtua gegant que el va impressionar: el cap d’or, el tors d’argent, el maluc de bronze i les cames de ferro. Els peus de l’estàtua eren de fang però, i quan una pedra va caure rodolant i va xocar contra ells, l’ídol es va esfondrar.