Francesc Guillaumet Periodista

De totes les intervencions que s’han fet a la ONU en recordo dos d’especialment singulars. La primera és la de Pau Casals, que en plena dictadura franquista, es va plantar a l’Assemblea de les Nacions per reivindicar la pau, la democràcia i parlar de la història d’un país, Catalunya, que estava subjugat sota el règim feixista. En aquella intervenció, Pau Casals no es va estar d’interpretar el Cant dels Ocells, una peça de la tradició popular catalana a la que el seu violoncel li va donar pàtina d’universal. 
D’intervencions a l’ONU se n’han produït moltes i d’importants. Podríem citar la que feien els Estats Units i l’extinta URSS en plena Guerra Freda i la que han precedit conflictes d’abast internacional o han servit, que és el que hauria de ser, per apaivagar-los. Deia que em recordo especialment de la intervenció de Pau Casals i, també, de la que va fer l’excap de Govern Òscar Ribas quan el Principat va ingressar a les Nacions Unides. Va ser especialment singular aquella intervenció, especialment pels que vivim a l’altre costat de la frontera. I és que per primera vegada es va poder escoltar el català a l’immens edifici de la ONU en un discurs en el que Ribas també va reivindicar aquesta llengua parlada de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Potser per això cada vegada que escolto un cap de Govern d’Andorra parlant en aquesta institució em fa especial il·lusió. I per això vaig estar pendent, també, del discurs que hi va fer el cap de setmana passat Xavier Espot amb motiu del 75è aniversari de l’ens.
En el seu discurs, el cap de Govern d’Andorra va reivindicar el «multilateralisme» com la via més adequada per a la resolució de conflictes. D’altra banda, Xavier Espot també va introduir un tema del que se’n parlarà, i molt, en els propers, mesos. El cap de Govern va dir que cal «concebre aquesta emergència sanitària com una oportunitat per posar fi a un model de desenvolupament i de globalització insostenible i esgotat». I és que el debat de com s’encara la globalització anirà in crescendo d’ara endavant. I més en un moment on la pandèmia ha fet notar que quan van maldades tothom ha tendit a replegar-se dins de les seves fronteres. Això però (i ara no parlo del discurs de Xavier Espot sinó de la meva pròpia opinió) no vol dir que els països s’hagin de tancar en sí mateixos sinó que el que cap és afinar els mecanismes que permetin abordar emergències com la que vivim actualment (la del medi ambient n’és una altra) des d’òrgans globals. 
D’alguna manera aquesta tesi es resumiria en el fet de pensar globalment per actuar a nivell local. La mateixa lluita contra la pandèmia hagués estat diferent si en lloc que cada país s’hagués hagut d’enfrontar amb una realitat desconeguda, una tasca que moltes vegades i a tot arreu s’ha fet a tranques i barranques i actuant a remolc del que passava, hi hagués hagut una autoritat mundial que hagués marcat les directrius. Sí, ja sé que l’Organització Mundial de la Salut és molt important i té gent que en sap molt. Però a part de declarar l’estat de pandèmia i d’enviar alertes sanitàries hauria de tenir molt més pes a l’hora de prevenir i donar les directrius necessàries perquè cada país pogués combatre amb èxit el virus. Que ara és el Covid-19 però d’aquí uns anys pot ser un altre. 
En aquest sentit no deixa de ser curiós que els mandataris que han volgut anar més pel seu compte, com Donald Trump, siguin els més crítics amb la OMS. Per tant, empoderar aquest organisme és un primer pas perquè d’ara en endavant no ens vegem superats per unes malalties que no només tenen un efecte letal en les persones (que això és molt greu) sinó també en els sistemes econòmics que han de servir precisament perquè la gent pugui tirar endavant guanyant-se la vida amb dignitat i condicions.
La globalització, però, no és la panacea. Com tot en aquesta vida necessita topalls i elements correctors que vagin en defensa de la gent, que al capdavall és la principal receptora de totes les polítiques que s’implementen arreu del món. No cal parlar només de la salut, doncs, sinó també del medi ambient. Ho deia Xavier Espot. Andorra és un país que està plenament compromès amb els objectius del mil·leni. 
Se sap que a més de la crisi sanitària l’emergència climàtica és un dels altres aspectes a tenir en compte i per això calen organismes internacionals capaços de marcar unes directrius perquè el planeta pugui continuar essent tal com és. A més, com es va poder veure ara fa un any amb el moviment Fridays for future són moltes les persones dels quatre continents que se senten interpel·lades quan el que està en joc és el propi planeta. I això a Andorra s’entèn de manera especial perquè la seva és una de les poques constitucions del món, si no la única, que té un article que convida a deixar un medi ambient millor a les futures generacions. Fet i fet, doncs, és evident que alguna cosa no s’està fent bé amb la globalització.
 I això no vol dir que no poguem anar d’una a l’altra banda de planeta, viatjar on vulguem i aprendre de la gent i de les seves cultures. Cal aprofitar tot el que té de positiu aquest sistema de vida però corregir el que calgui per fer un món millor. En aquest sentit la crisi del coronavirus ens ha posat a tots davant del mirall i ens ha fet adonar que potser cal aturar-se uns instants, reflexionar i repensar el que calgui perquè el futur sigui més just i ple d’oportunitats per tothom, es visqui on es visqui.