El greu problema dels ocupes
Malgrat que les Constitucions dels Estats europeus reconeixen com a dret fonamental de les persones que el seu habitatge és inviolable, en l’últim any milers de ciutadans s’han trobat amb la desagradable situació que la seva llar ha estat envaïda per ocupes; és a dir, per subjectes que no ostenten cap títol que els autoritzi a estar a la finca. En la majoria dels casos, aquests ciutadans víctimes del delicte d’ocupació il·legal del seu habitatge han hagut d’anar a la Policia, interposar una denuncia al Jutjat de Guàrdia, i posar la situació en coneixement d’un advocat expert. Un altre punt és que molts d’aquests ciutadans des del principi han sol·licitat com a mesura cautelar que es procedeixi d’immediat al desallotjament dels ocupes de l’habitatge de la seva propietat, perquè no estaven disposats a esperar a la finalització del procediment judicial interposat per a que la desocupin i recuperar la possessió de la finca. No obstant, molts propietaris d’immobles han hagut d’esperar terminis d’un any per al desallotjament del habitatge si l’autoritat competent no vol adoptar la mesura cautelar de treure als ocupes. Això és bastant freqüent quan els ocupes portes dies dins la finca, atès que només en cas de flagrant delicte la Policia pot accedir al domicili ocupat, amb la qual cosa, si la policia té la certesa que els fets acaben d’ocórrer, en aquest cas, els agents de l’autoritat si tenen permès l’accés a l’immoble, i poden desallotjar als ocupants sense que sigui necessari comptar amb un ordre judicial.
El fenomen de l’ocupació s’han convertit en un greu problema per als ciutadans, i ha generat tota una cultura a favor de l’ocupació (per nomenar-la d’alguna manera) que fins i tot ha arribat a publicar un Manual de okupación que ha arribat a la segona edició revisada i ampliada, segons es pot llegar a la portada del citat manual pràctic. Aquest manual consta de cinc capítols que expliquen amb tot detall que han de fer els ocupes per escollir l’habitatge adequat candidat a l’ocupació, com han de fer l’entrada a la finca, com actuar si es presenta la policia o el propietari legítim de l’immoble, com obtenir l’electricitat i l’aigua si fos necessari aconseguir aquests subministres bàsics, com han de plantejar la seva defensa jurídica davant els intents de desallotjament per part de l’autoritat, i una sèrie de consells pràctics per resistir el major temps possible a la casa ocupada. En honor a la veritat, aquest Manual de Okupación és una guia pràctica que està ben escrita i molt documentada i que resulta de gran utilitat per als que exerceixen l’ocupació d’immobles.
Com a mostra, copio a continuació literalment el text que apareix a la pàgina de presentació del citat manual: «La información que a continuación se ofrece es fruto de la experiencia y la investigación, pero en ningún caso se trata de un tratado de okupación. Hay multitud de personas con experiencia y con otras opiniones sobre los temas que aquí se tratan, por lo que estas propuestas son sólo algunas de las posibles dentro de la experiencia colectiva acumulada. Para completar este texto se han recopilado distintos testimonios de casos reales, los cuales aparecerán destacados a lo largo del manual».
Per tant, és important per als propietaris de la finca ocupada saber com actuar des del primer moment. Malauradament, a l’Estat Espanyol encara no existeix una resposta legal uniforme, clara, rigorosa i ràpida per als que es veuen despullats de la possessió del seu habitatge per tercers mancats de títol possessori com sí passa en altres països europeus, com és el cas de França. A més, existeix una casuística important al fenomen de l’ocupació, ja que pot tractar-se d’una finca en la qual viu el seu propietari i família, però que es van absentar unes setmanes per anar de viatge, una segona residencia a la costa on la família passa uns mesos de vacances a l’any, un immoble no ocupat pel seu titular i que el va comprar com a inversió en actiu immobiliari, o un immoble buit propietat d’un fons voltor.
Igualment, existeixen dues vies per recuperar la possessió de la finca: el procediment civil i la via penal, sent recomanable una o una altra en funció de cada cas concret. Així doncs, si algú ocupa una llar, és a dir, el domicili d’una persona aprofitant que es trobava de viatge, l’article 202.1 del Codi Penal espanyol ho preceptua amb claredat: és un delicte de violació de domicili i les forces de seguretat de l’Estat han de desallotjar als ocupants d’immediat. Passat el mateix amb un segon habitatge; el Tribunal Constitucional ho ha citat en diverses sentències: la segona residencia també és considerada morada del seu titular. Val la pena assenyalar que el citat precepte del Codi Penal prescriu que entrar en morada aliena o mantenir-se en la mateixa contra la voluntat del seu habitant constitueix un delicte de violació de domicili que pot ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.
Ara bé, quan l’immoble no és un domicili, o sigui, no és una morada del propietari perquè és una finca adquirida per un honrat pare de família que amb els seus estalvis ha comprat un pis per deixar-li en herència als seus fills, el delicte és d’usurpació d’immoble, i està contemplat a l’article 245.2 del Codi Penal. Val la pena recordar que aquest tipus penal es va introduir al text de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del vigent Codi Penal espanyol, per sancionar les conductes dels anomenats okupas, sense que existís amb anterioritat, doncs, abans de la citada reforma, únicament se sancionava l’ocupació de coses immobles mitjançant «violència o intimidació». Aquest precepte s’aplica en casos d’ocupació sense violència o intimidació, que l’ocupa no tingui un altre domicili, que s’hagi instal·lat amb vocació de permanència, manca de títol jurídic per estar en la finca, que existeixi dolo en l’ocupa, és a dir, que conegui la alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització del seu propietari que ha expressat la seva voluntat contrària a tolerar l’ocupació. A més, no es pot denunciar la mera estada transitòria ni l’ocupació de les finques abandonades o ruïnoses ni la possessió «socialment manifesta». D’una altra banda, si es considera que la persecució del cas concret es deu canalitzar per aquesta via, també cab una condemna addicional per un eventual delicte de danys que necessàriament es comet en aquests casos, ja que per a accedir a l’habitatge s’haurà forçat el pany o trencat alguna finestra, existint així força en les coses. Aquest tipus d’ocupació es castiga com a delicte lleu d’usurpació de béns immobles amb una simple pena de multa de tres a sis mesos, la quantia de la qual va en funció dels ingressos que té la persona que ha ocupat l’habitatge, i al final, com quasi tots són insolvents, l’import de la multa és mínim o no s’arriba a pagar. Així mateix, la jurisprudència ha determinat que si qui realitza l’ocupació hagués estat autoritzat d’alguna manera per ocupar l’immoble, encara que fos temporalment o en qualitat de precarista, l’acció no ha de ser considerada com a delictiva, i el titular haurà d’anar a l’exercici de les accions civils procedents per recuperar la seva possessió. La via civil és l’altra opció que té el propietari d’una finca ocupada, en el cas de no veure’s clar el compliment de tots els requisits per acudir a la via penal, no obstant, la via civil pot trigar molts mesos en aconseguir el desallotjament coercitiu dels ocupes d’una finca.
Fa uns dies, davant la gravetat de la situació i la sensació d’inseguretat que l’ocupació ha generat en l’opinió pública a Espanya, el Ministeri d’Interior ha publicat una guia en la qual dona instruccions a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat a l’hora d’actuar davant una ocupació il·legal. L’objectiu de la Instrucció 6/2020 de la Secretaria de l’Estat de Seguretat és resoldre qualsevol dubte que pugui sorgir en l’actuació conjunta de policies, jutges i fiscals, i aconseguir que els atestats policials incloguin informació més detallada sobre cada cas d’ocupació. El text emès pel Ministeri d’Interior indica que els policies hauran d’actuar quan una ocupació sigui «flagrant». La guia recorre a la jurisprudència del Tribunal Suprem i a la Llei d’Enjudiciament Criminal per definir el concepte de fragant, que divideix en tres característiques essencials: primer, la immediatesa de l’acció delictiva; segon, la immediatesa de l’activitat personal, i tercer, la necessitat d’urgent intervenció policial.